Incivilitzada

Fulla d’àlber sota l’aigua del riu

S’acaba la primavera i arriba la calor. Ara ja fa uns dies que no plou, i tot i que el riu baixa amb empenta ja es noten les primeres reculades en forma de molses seques als vorals. Aquest cop vaig de visita al Racó dels Àlbers. Els llocs que batejo i santifico no tenen cap rellevància paisatgística per a la meva espècie i això em sembla encara més màgic. No hi sol haver cap construcció humana ni antiga ni nova, cap fenomen “natural” excepcional, res digne de ser senyalitzat als mapes, de fet al riu Calders hi ha pocs llocs “turístics”, i uso aquest concepte en un terme local.

La Font de Bellveí podria ser-ho, però les autoritats competents s’han encarregat de desgraciar el lloc. El cartell amb el poema de Josep Fàbrega ha estat arrencat i no l’han restituït, i una colla d’operaris han barrat l’accés a la font amb cinta d’obres de plàstic de color blanc-i-vermell, i malla metàl·lica, a l’estil més barroer i repulsiu possible.

Darrerament, està de moda tancar accessos a determinats llocs enmig del camp; fonts, castells, runes. La mentalitat cada cop és més elitista-paternalista, i a la gent que passegem pel camp se’ns tracta com a éssers inexistents o com a imbècils. Anar en moto de trial per la llera del riu és possible, però accedir a l’espai de la font de Bellveí a peu, no.

Em sap greu rondinar quan passejo pel camp perquè l’objectiu és precisament el contrari; gaudir de la tranquil·litat i la bellesa de la naturalesa, però tampoc vull amagar el cap sota l’ala i romantitzar-ho tot; seria naïf i fals. Tal com la bellesa del riu ens mostra les nostres escumes contaminants per tal que siguem conscients dels nostres crims repetitius, també és necessari mostrar l’impacte humà al medi en els escrits. No de l’impacte inevitable que es produeix si camines, o si llaures de forma respectuosa, si no de l’impacte innecessari originat per la cobdícia i l’estupidesa, que és el que predomina. Quan passejo pel camp la seva bellesa pròpia contrasta amb la lletjor de la nostra exagerada presència.

No només no vull fugir de la veritat sinó que, encara que vulgui, no puc. Actualment, almenys a Catalunya, estar a la natura sense veure, escoltar o olorar algun vestigi civilitzacional és pràcticament impossible, i la tendència en aquest sentit és creixent. La nostra buidor creix i ho ocupa quasi tot. No és que vulgui aïllar-me de la societat, el cas és que m’agradaria de tant en tant poder estar en contacte amb la terra a la qual pertanyo sense interferències, i resulta extremadament difícil. No necessito fer mindfulness, ni ioga, ni shinrin-yoku, només necessito, com l’aire que respiro, estar al camp i oblidar-me de la merda de la civilització que em té captiva. Sense manuals, ni tècniques, ni gurús, ni guies, ni coachs, ni flors de bach, ni teràpies de cap mena, perquè estar enmig de la natura sense tocar els pebrots i sentir-te bé és increïblement senzill.

Si no és tan senzill no és per manca d’entrenament, és perquè si no és el beneit que vola en avioneta emplenant de xivarri el cel de mitja comarca, és el motero que passa per la comarcal tronant sense necessitat, o els trialeros que veuen el bosc com un circuit de motocròs, o el naturalista que ve a assassinar visons i es fot amb el jeep pel riu, o els plàstics que els runners pengen als arbres per a no perdre ni un segon orientant-se, o les pintades fosforito, o la llauna que no podien endur-se el dropo que ha vingut a passar una estona, o les escumes dels polígons, o la pestilència a purins de porc que contaminen els aqüífers, etc, etc.

Em desfogo i intento deixar una estona el malestar. M’hi ajuden el riu i els ocells. Des de Malniu a la font de Bellveí sempre hi havia hagut un sender molt bonic i agradable de fer. Fa uns anys, crec que per allà el 2019, van fer una destrossa i un bon tros de corriol el van convertir en pista. Ara amb els accessos enrunats encara en queda un tram i el considero un dels meus llocs màgics.

Els senders són la sal del caminant. La diferència entre caminar per un sender o fer-ho per una pista, carretera o avinguda, és infinita. Encara que avui dia les motos de trial i les bicicletes envaeixen els senders, continuen sent els espais on per a mi més sentit té caminar. Una amplada de mig metre per als nostres peus, i alzines i marfulls que ens acompanyen a cada costat, fan un camí perfecte per als nostres cossos. En la mesura que els senders desapareixen o són envaïts per maquinària ràpida i sorollosa els nostres cossos perden sentit i perden significat. No importa que ens “entrenem” físicament, espiritualment els nostres cossos perden poder. Les pistes i les carreteres no estan fetes pels nostres cossos.

Quan penso en els nostres cossos humans, em fa l’efecte que la nostra civilització ens empeny a eliminar la potencialitat corporal de “perdre el temps” que ens és innata, i que es reflecteix en el caminar seré per un sender. Ho fa mitjançant pràctiques físiques extremes que pretenen recapturar el temps perdut que hem malbaratat, concentrar l’experiència com si fos un producte sintètic; el running n’és l’exemple més clar. Córrer per sentir el cos en la seva màxima potència transitant els senders a cegues és ara com ara la tendència. Ramats de persones corren per la muntanya sense alè ni per dir bon dia. Mentrestant la xarxa de pistes i carreteres creix de manera imparable.

Els senders desapareixen o passen a formar part de xarxes inventariades i “protegides”. Els senders passen a pertànyer a xarxes turístiques i pugen a la categoria del luxe. Desapareixen dels voltants dels nostres pobles devorats per la pulsió extractiva del model socioeconòmic existent i són guardats en reserves. Els camins o són rars, o esdevenen un actiu de l’administració que és regulat, restringit, protegit, senyalitzat, sempre que pertanyin a un espai territorial de caràcter especial, a un parc-garjola; garjola per a les espècies no humanes, pati de garjola amb restriccions per a les humanes. El proteccionisme d’aquests petits espais es du a terme amb una contrapartida evident; destruir el 95% del medi natural restant amb total impunitat.

De vegades ni el caràcter especial d’un territori obliga a mantenir les formes del poder, com passa per exemple amb la segona ampliació de l’aeroport del Prat que ens ve al damunt. Les administracions, diguin el que diguin, són el principal factor de destrucció i cosificació del medi natural, i les performances que organitzen ja fa temps que no ho amaguen. Després, l’enemic públic número u, és un pobre visó que ha escapat d’una merda de granja creada pels humans i tolerada per les administracions. O no, potser el culpable és el cabirol que m’acabo de creuar a l’entrada del que queda del sender. La nostra és una societat que canalitza la culpabilitat cap al més vulnerable; la culpa és del darrer mico.

El cabirol és gran, elegant i sembla un mascle, però no n’entenc prou d’aquestes coses. Són presuncions estereotipades. El que és clar és que és meravellós. Com m’agradaria poder comunicar-me amb aquests éssers! Té por de mi i s’amaga ràpidament; lògic, som bèsties que no només matem per gana, també per maldat, idiotesa, buidor, desarrelament. Els caçadors o caçadores que ho feien per necessitat fa temps que van quedar enrere. Ara, amb els supermercats plens de tones de carn maltractada i sacrificada només un assassí vocacional pot seguir caçant. Em pregunto on és la línia que separa l’assassinat d’un animal salvatge per entreteniment de l’assassinat d’un nen o una nena a Gaza. Vaja, els que s’ho haurien de preguntar són els que gaudeixen de la primera pràctica. Els que practiquen la segona no poden preguntar-se res perquè no són més que matèria; els seus crims els han reduït a la misèria de la matèria que mai més podrà ser ocupada per una ànima.

Segueixo el sender i entro en el racó màgic. El riu aquí s’eixampla i baixa suaument per un llit de roca dibuixant el que a mi em semblen trenes lluents. El riu i els seus cabells preciosos; grans cues d’alga verda, monyos de molsa, trenes transparents que m’encisen. El riu és la goja. Els àlbers fan una galeria que protegeix parcialment del sol, que avui ja pega fort. Els cants dels rossinyols fan d’aquest espai un auditori, n’hi ha de bords (horrible malnom) i dels comuns. Amagats entre els arbres fan la seva irrepetible composició de vent; una jam session permanent. Em descalço i camino pel riu una mica, contemplant els diferents dibuixos que l’aigua fa. En algun racó més reposat els sabaters fan la seva feina inacabable; moure les potetes per evitar ser arrossegats pel corrent. Almenys no treballen per un patró, com moltes persones que ens passem la vida bellugant les potes per engreixar la butxaca d’un altre.

Des d’aquí no puc evitar anar a visitar el bosc d’àlbers, on sempre m’assec al costat del més gran; un arbre enorme amb l’escorça plena d’ulls i marques que podrien ser interpretades com una escriptura que ens vol comunicar sabers ancestrals. M’agrada tocar amb cura l’escorça i resseguir el missatge. Considero a aquest àlber una autoritat i m’agrada estar sota seu. També hi ha a prop alzines i el terra és ple de fulles seques i aments de la florida d’aquest any, que ha estat com un big bang. Aquest lloc tan bonic per a mi de moment s’ha salvat de les maquinacions civilitzacionals. Hi queda el tros de sender, els àlbers, l’àlber mestre, la platja de roca, el riu amb la seva galeria agradable, l’auditori dels rossinyols. L’agraïment s’apodera de mi quan puc estar en aquests llocs especials.

Fulles i aments d’alzina.