És una novel·la molt elaborada. Un treball enciclopèdic amb una trama molt ben estructurada. Em resulta admirable i m’impressiona veure la capacitat que tenen determinades persones de creació en l’àmbit literari i narratiu. La versemblança de la narrativa, des del meu punt de vista, s’aguditza quan hi trobes detalls que tu mateixa has viscut. No em refereixo a detalls relacionats amb la intersexualitat del protagonista sinó detalls molt meticulosos de diversa factura. Això no vol dir que no hi hagi moments que la narrativa quedi una mica forçada i algun episodi entri massa en calçador.
Del llibre hi ha dues coses que m’incomoden; La primera és que m’angoixa el fet que un home cis hetero vulgui reflectir les emocions d’una persona intersexe amb tant de detall. En alguns moments l’autor sembla un àlien burxant dins d’un cos estrany. Hi ha posicionaments ficcionats que són una mica absoluts. La segona és que el fet que la intersexualitat de Cal es fonamenti en un incest ho considero una mala elecció, perquè dona una capa de culpabilitat a un fenomen que no és més que variabilitat biològica que pot raure en factors genètics, però també de desenvolupament o hormonals. Valoro la literatura, però també valoro l’aproximació a la veritat, encara que aquesta sigui subjectiva. El virtuosisme per a mi no ho és tot, ni de bon tros.
En qualsevol cas determinats paràgrafs del llibre han estat utilitzats per persones intersexe com a suport. Per exemple a “Rebelión de las hienas” Mer Gómez encapçala un parell de capítols amb citacions del llibre. Hi ha alguns paràgrafs que a mi em semblen especialment bonics. Per exemple aquest;
“Me habia equivocado con Luce, Yo contaba con que, después de hablar conmigo,decidiría que era normal y me dejaría en paz. Pero empezaba a entender algo de la normalidad. La normalidad no era normal. No podia serlo. Si la normalidad fuese normal, nadie se preocuparia de ella. El mundo podia quedarse tranquilo y dejar que la normalidad se manifestase por sí misma. Pero la gente tenía dudas sobre la normalidad, y sobre todo los médicos, que no estaban seguros que se manifestara como era debido. De modo que se sentían inclinados a corregirla.”
En termes d’investigació cal tenir en compte que el llibre es va escriure el 2002 i, encara que les incògnites fonamentals persisteixen, la ciència ha afegit punts de vista al tema central. Des del meu punt de vista considero que tot i que a la segona part s’afegeixen les perspectives del Dr. Luce, sobretot a la primera part hi ha un cert genocentrisme. L’epigenètica no apareix enlloc, l’autor associa conductes i gestualitats als gens de forma agosarada i la trama deixa en un lloc massa arraconat el factor cultural de la identitat de gènere.
Incivilitzada 