Incivilitzada

Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.

He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable.

De cara, la llum del sol refulgeix entre les fulles dels pollancres, i il·lumina l’aigua del Fil del Paradís. Li dona infinits matisos de verdor, de coure, daurats, bruns. Les ombres de les potes dels sabaters llueixen com llànties d’oli al fons de pedra reverdida. Els sabaters són uns animalets molt vulgars i bonics alhora. De fet, vulgar per a nosaltres no sé que vol dir. És un adjectiu que suposadament treu màgia als éssers, fa invisible la màgia que duen. Res és vulgar. Un contrari podria ser el que és exòtic, i es podria dir llavors que vulgaritzar és molt colonial; fa de segona o tercera categoria, éssers, paisatges, ecosistemes. Jerarquitza la realitat d’una forma grollera.

Quan era petita es deia que la presència de sabaters era un indicador que l’aigua del riu era neta. Ara, sabent el que baixa de tant en tant pel riu, em fa l’efecte que el que passa és que és un animalet molt resistent. Juga amb la tensió superficial i no para de moure’s tot el dia per resistir els corrents mentre busca teca. Per a mi no són vulgars. Ni un sol d’ells és vulgar. És un regal veure’ls i desitjo que siguin vistos durant segles i segles. Quan em banyo de cos sencer m’encanta veure’ls a l’alçària dels ulls. Són moments en els quals redueixo la meva jerarquia aparent al no-res.

També es diu d’ells que són molt agressius en termes de depredació i injecten uns enzims letals a les preses. Mengen altres insectes que detecten mitjançant les vibracions de l’aigua, però també s’alimenten de zooplàncton. Sí els sabaters són “molt agressius” què devem ser nosaltres?
Camino pel fil. Moc els peus i l’aigua llisca amorosament al voltant dels meus turmells. Quan penso en el món humà, amb rares excepcions, em sembla una maledicció. Només quan som capaços de fer coses bones i amb honestedat hi trobo un sentit i una connexió amb el Tot. El drama és que ens passem els dies fent coses innecessàries, mesquines i destructores.

Avui se m’humitegen els ulls. Estic emocionada. El riu en aquest moment no és món, és un clar signe diví i m’ofereix un cert grau de la seva presència. Busco un lloc per seure entre la bardissa i poder sentir amb més serenitat aquestes sensacions. Si el lloc que se’ns ha oferit per estar en aquesta vida de pas és tan meravellós, irrepetible, complex i perfecte, com serà la bellesa infinita de la qual és capaç l’Absolut. M’entra vertigen de pensar-ho. És un pensament que no puc abastar.

Com som d’estúpids de no tenir la lucidesa necessària per saber apreciar senyals tan clars i diàfanes com les que veig! Em fa feliç tenir pensaments que no puc abastar. Saber que soc insignificant em tranquil·litza i dona esperança. No vull que l’ésser humà tingui tot el poder i tinc la feliç certesa que no li serà permès.

Hi ha molts peixets nou nascuts. Entenc que és el millor moment per néixer perquè ja no hi ha avingudes i els petits poden trobar llocs on mantenir-se i créixer. Així i tot, cal donar-se presa, perquè la calor d’estiu assecarà gran part de riu i ells hauran de procurar baixar el més aviat possible riu avall, a llocs on hi hagi més profunditat. Ara cal mantenir-se i créixer, i en una setmana o dues baixar. Ja hi ha tapissos de molsa esgrogueïda que demostren que el curs del riu ha disminuït significativament en aquesta darrera setmana.

Per altra banda, no pot faltar la simfonia ocellera. Avui, però, no hi ha rossinyols. S’escolten tallarols, algun tord, gafarrons, mosquiters. El concert no és tan dominant com quan hi ha rossinyols; és una preciosa i improvisada combinació de melodies que ambienten el riu i el bosc de ribera i li confereixen perfecció. Tot és perfecte; l’esbarzer que se m’enganxa i m’esgarrapa el braç, els solcs del fons del riu, les barbes humides de les algues, el fang quan es remou, flota i emboira l’aigua. Podria fer una llista inacabable de perfeccions. Encara que em morís tot continuaria sent perfecte.

Penso que ens és més senzill sentir la grandesa divina en els éssers ja creats que en allò que nosaltres creiem que creem. Allò creat per nosaltres pot engreixar fàcilment la nostra prepotència i allunyar-nos de la immensitat. Mai podrem crear res de manera que sigui possible ni tan sols apropar-nos a la perfecció del que no hem creat nosaltres, perquè no som capaços ni de saber de què és fet, i si mai ho aconseguim saber només serà quan tornem a l’origen. Si valoréssim el que és creat intentaríem crear menys i dedicar esforços a protegir el que ens envolta. Les nostres “creacions” compulsives ens condueixen a voler anar a viure Mart en lloc de responsabilitzar-nos de la joia de planeta en el qual vivim.

De vegades penso que aquesta dèria compulsiva de l’ésser humà blanc de colonitzar i conquerir potser és comandada secretament per bacteris amb la finalitat de fer sortir els nostres cossos del planeta per expandir la vida microbiana. Arribarem a un exoplaneta, ens morirem de cagarrines, però deixarem plantats els bacteris necessaris per expandir la vida orgànica, que no la humana, i menys l’occidental. Espero que qui arribi i cagui i es mori, tingui una bona flora intestinal. “Vini, vedi, cacas”.

Canviant de tema, en comparació amb el que veig avui, cap jardí arriba a l’alçada d’aquest. Ni tan sols el que més admiro; el Generalife. Aquest jardí del riu és més que perfecte. Potser la perfecció és una sensació humana i el que va més enllà de la perfecció pertany a l’àmbit diví. La bellesa que trobo al riu és inabastable precisament perquè s’hi veu l’absència de les nostres grapes maldestres.

Els meus pensaments tenen clars vincles metafísics, però crec que en essència no contradiuen la ciència, perquè la ciència intenta i de vegades aconsegueix, esbrinar com s’ha creat i com funciona l’univers. No soc creacionista. L’evolució, la simbiosi, l’explosió del Càmbric, són algunes perfeccions divines que anem descobrint, i n’anirem descobrint més. El que no podrem verificar és l’origen de tot plegat.

El que civilitzatoriament es considera imperfecció és l’oposat. Podem fer la fulla d’un ganivet llisa i esmolada, podem emmagatzemar el que nomenem informació en microxips cada cop més petits, podem fabricar robots que vomitin tot el nostre soroll endreçat amb algoritmes, però ni de lluny podem imitar la imperfecció de la molsa flotant despentinada en l’aigua del riu. Podem merdejar els éssers vius, com fa Bayer-Monsanto. Sovint ens comportem com un projecte infaust i repulsiu de criatura creadora. Cada cop que perdem el temps creant les nostres merdes presumptuoses, fabricant el nostre món, deixem d’estar en contacte amb Déu, perquè no tenim temps de contemplar els seus senyals.

El nostre concepte “món” llavors es podria entendre com la pulsió de possessió. En realitat no existeix més que dins nostre; el poder, la dominació, els diners, la sacralització de les màquines, la cobdicia. És molt pervers reduir la nostra existència a la dependència de coses tan mesquines. Mentrestant, la realitat ens envolta i és imponentment bella, encara que sigui una infinitésima part de la bellesa de l’Absolut. La realitat és tot allò que mai podrem igualar ni hem de pretendre igualar.

Avui el riu per a mi seria com l’anti-món. Junt amb la meva malaltia, se m’ha donat aquesta força prodigiosa per a seguir el camí indicat. Les dues forces em permeten accedir a la realitat i ser més responsable de la vida que se m’ha deixat a càrrec, i de la vida dels meus germans i germanes, humans i no humans, que mereixen gaudir d’una estança justa en aquest lloc de pas, i del mateix accés a la realitat del que jo puc gaudir. Les dues forces no m’allunyen per a res dels màrtirs palestins de la Franja de Gaza, ans al contrari, enforteixen el meu lligam.