De vegades llegint a determinats polítics o persones que d’alguna manera estan posicionades en un marc ideològic concret, costa entendre si el que exposen respon a ignorància, a malícia o senzillament al biaix que la mateixa ideologia els imposa. Em refereixo sobretot a les ideologies partidistes que Simone Weil criticava amb duresa, dient amb molta raó, que els partits eren una maquinària perfecta per aconseguir que ni una sola ment pogués atendre a l’esforç de percebre en els assumptes públics el que és bo, el que és just, el que és veritable. És cert que ella es concentrava en el concepte partit, però jo ho faig extensible, i estic segur que ella ho aprovaria, a ideologies polítiques que s’erigeixen en mitjans per a aconseguir suposades finalitats alliberadores. Mitjans, tàctiques, estratègies, processos. Podem dir-lis de diferents maneres, però sempre hauríem de tenir clar que per damunt ha d’estar l’ètica. La finalitat ha de condicionar els mitjans.
És aquest el cas de l’article que Albert Botran publica a El Crític el 14 de juliol d’enguany amb el títol “Exigir el català no és racista (però encara hi ha feina per fer)”. D’entrada cau en l’error de no concebre la diferència de prioritats entre allò pre-polític i allò polític, entre finalitats i mitjans. Francisco Fernandez Buey exposa el concepte de pre-política de forma molt acurada en els seus escrits sobre el pensament de José María Valverde i Simone Weil, com allò que apunta a l’equitat i la igualtat radicals, com allò que hauría de ser finalitat; la justícia social. L’independentisme és un mitjà, és un artefacte polític, que no interpel·la a la nostra ètica ni als drets fonamentals de les persones. Es pot ser independentista i feixista. No es pot ser antiracista i feixista. La independència no és una finalitat i això l’esquerra ho hauria de tenir clar. Quan esquerra i dreta coincideixen en la independència no estan coincidint en res; perquè per a la dreta és la finalitat d’apropiar-se d’un botí, i per a l’esquerra només hauria de ser un mitjà. Mentre que per a la dreta és treure’s el doctorat per a l’esquerra es repetir curs. Abraçar a Artur Mas va ser un indicador d’aquesta ridícula confusió.
Tancat en el seu parany ideològic l’autor fa equilibris per trampejar realitats com la del fet que Catalunya NO pateix colonialisme, o la del fet que Catalunya SI té un passat colonial i esclavista. En una pirueta impròpia d’un historiador honest intenta lliurar-ne el nacionalisme català. Oblida que la Lliga Regionalista i la Mancomunitat van col·laborar activament amb la capitania militar cubana instal·lada a Barcelona per a reprimir brutalment als obrers que lluitaven per la jornada de vuit hores a principis del segle XX. Talment com es va reprimir als cubans per raons socials i d’alliberament nacional. Hauria de saber que no resulta gaire difícil establir llaços genealògics empresarials entre traficants d’esclaus, industrials del tèxtil i catalanistes de la Lliga. Ignora o no vol parar-hi atenció? Si té algun dubte li aconsello que vagi a la plaça Idrissi Diallo a veure el pedestal que encara queda en honor del Marqués de Comillas. Colau en va treure el ninot, però encara hem de suportar veure, als nostres carrers, la dedicatòria a un criminal. Tampoc cal estudiar massa història. Està passant avui! Cap govern municipal ni autonòmic ha tingut la dignitat de retirar aquell insult a la humanitat (entre d’altres que hi ha a Barcelona), i sabem que hi ha hagut governs catalanistes, i fins i tot d’independentistes. Si vol també pot repassar fets vergonyosos com el de Banyoles o el que encara passa a Palafrugell cada any amb “El meu avi”.
El català no s’ha d’exigir als pobres, als vulnerables, als més oprimits. Els drets humans essencials estan per damunt de la llengua; la salut, el sostre, el menjar, la cura dels infants. L’antiracisme està per damunt de l’independentisme. Somio un veritable moviment de masses antirracista que agrupi sindicats de treballadors, d’estudiants, d’habitatge, col·lectius LGTBQI+, altres col·lectius oprimits i per què no?, independentistes que s’hagin deslliurat dels mals companys de viatge, que per cert, no només estan a Aliança Catalana. Un moviment que sigui la forja d’una nova consciència humana. L’estat nació no és un dret, la llengua sí, però exigim-la als privilegiats, als espanyols que no l’aprenen perquè no els hi dona la gana o perquè l’odien. Als turistes i als fotuts expats. Com sempre, no siguem covards, i enfrontem-nos a qui tenim damunt i facilitem la vida als de baix. Si en lloc d’exigir ens solidaritzem amb les i els immigrants de segur que el català es parlarà més. El català no se’ls hi ha d’imposar, els té que enamorar.
I per acabar diré que va estar molt bé el que Botran explica que va dir Angela Davis. Els convidava a tirar la independència endavant mentre aixecava el llistó: “Potser ho heu de complicar una mica més i preguntar-vos quina mena d’independència. Potser heu de parlar sobre una independència que sigui antiracista i antimisògina. I després torneu a convidar-me. Vindré a celebrar-ho”. Que elegant i pietosa va ser, amb molta cura indicava les prioritats.
Incivilitzada 