Com deia l’altre dia els antics tallers mecànics del carrer Viriat em porten records una mica entremig del que podria ser divertit i del que podria ser una mica salvatge. Hi havia una colla de nanos que havíem fet del solar que hi havia al costat de la nova escola «Jaume I» el nostre racó secret on passàvem estones de molta entremaliadura. Jo vaig viure el moment en el qual es va construir l’Escola Jaume I i fins llavors havíem anat al «Fray Ramon Pané», al costat del que era la Normal on s’estudiava magisteri. El Pané estava a Melcior de Palau amb Guitard, darrere de l’Institut Emperador Carlos hi havia escola de nens a dalt i de nenes a baix, com més a prop de Viriat. I la nova «Jaume I» la van fer a Guitard/Melcior de Palau però més cap a Comtes de Bell·lloc. (més…)
Arxivar per Agost, 2025
Darrerament, m’han vingut molts records de quan campava pel barri a l’edat d’entre els 9 i els 16 anys (1970-77) i m’ha vingut de gust escriure alguns d’aquests moments de la meva infància a Sants, però avui a més a més m’ha passat una cosa molt curiosa. Venia de viatge de Saragossa i quan he sortit de l’estació he anat a esmorzar en un bar que hi ha molt tocant a la Llibreria Navarro. No sé si algú recorda que aquesta llibreria era en la qual compràvem els llibres els alumnes del Fray Ramon Pané, Jaume I i Emperador Carlos. Potser encara encara fa aquest servei, però no ho sé del cert. (més…)
Aquest dissabte d’agost les cales de la Costa Brava estan farcides de iots i barques recreatives de tota mena. La gent ja no sabem com gaudir les vacances i arribem a extrems ridículs. Les cales del Crit i del Vedell, en especial, són notícia pel gamberrisme d’alguns dels propietaris d’aquests trastos nàutics, que sabotegen les boies de protecció. La solució al problema no és senzilla perquè no és més que una conseqüència més d’aquesta horripilant civilització en la qual vivim. Aquesta força que fomenta la idiotesa, el dispendi i la destrucció. Vomita unes enormes ganes de fugir, però no reserva cap lloc per aquest fugir.
El capitalisme no és una ideologia, com alguns proclamen. És una malaltia de l’ànima. Ha anat devorant el món i ja no queden racons especials, i els racons que són especials ho són tant perquè la seva regulació produeix angoixa, i els que no ho són tant estan atapeïts de gent que vol viure el seu lloc especial encara que estigui massificat i que consumir-lo impliqui fer malbé coses irreparables. (més…)
Llocs màgics – La màgia dels llocs
Posted: Agost 5, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, Decolonialitat, Màgia
Perquè un lloc sigui màgic em calen poques coses. Poques però molt valuoses, per exemple aigua. Per a mi l’aigua és quasi imprescindible, i dic quasi per no excedir-me en una falsa seguretat en mi mateixa. La màgia, per deixar-se veure, m’exigeix inseguretat.
A poder ser ha d’haver-hi éssers vius que no siguin humans i que siguin lliures. Es tracta d’una màgia llurs ingredients no poden ser manipulats. Els puc buscar, però quan els trobo han de conformar l’elixir per ells mateixos. De fet, la màgia els hi ve de la força suprema, i només ella pot subministrar l’energia precisa a cadascun dels ingredients.
Necessito els ingredients, però també és imprescindible la meva predisposició. Parlo sempre d’una màgia que em travessa el cos de manera que en soc conscient. Si no hi ha consciència pot haver-hi màgia, però no hi soc present. Estaré allà sense ser-hi. Una situació molt habitual en els humans; no ser capaços d’estar.
Llocs màgics – La Roca del Plaer
Posted: Agost 3, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, Antiespecisme, Riu
Avui, després de dies d’inactivitat deguts a una baixada d’estat de salut torno al riu. Estic de sort perquè aquest mes de juliol ha plogut força. De fet, avui, quan escric això és 28, i el més s’acaba. Normalment, a finals de juliol el riu Calders està en estat agònic i aquest any és excepcional. L’aigua baixa amb empenta. La llera, per mal de les algues i molses, ha quedat neta i el fons de pedra es veu amb les seves tonalitats carabasses, verdes i marrons. És còmode caminar per dins l’aigua amb les botes posades perquè les avingudes de les darreres pluges torrencials ja han deixat de remoure sediments.
Ja no hi ha concerts d’ocells. Els rossinyols han marxat i de vegades s’escolta el piular agut dels petits caragolets. Hi ha peixos que ja han crescut una mica, però els que vaig veure fa deu dies deuen estar a Martorell, com a mínim. Aquests canvis fan que el riu sigui més màgic tot i que també em produeixen pena pels éssers que els pateixen. Desitjaria que tothom fos feliç, que el món fos una bassa d’oli i les criatures creixessin a l’estil del ramat de cabres del pastor del “Evangeli segons Jesucrist” de Saramago. (més…)
Incivilitzada 