Incivilitzada

Avui, després de dies d’inactivitat deguts a una baixada d’estat de salut torno al riu. Estic de sort perquè aquest mes de juliol ha plogut força. De fet, avui, quan escric això és 28, i el més s’acaba. Normalment, a finals de juliol el riu Calders està en estat agònic i aquest any és excepcional. L’aigua baixa amb empenta. La llera, per mal de les algues i molses, ha quedat neta i el fons de pedra es veu amb les seves tonalitats carabasses, verdes i marrons. És còmode caminar per dins l’aigua amb les botes posades perquè les avingudes de les darreres pluges torrencials ja han deixat de remoure sediments.

Ja no hi ha concerts d’ocells. Els rossinyols han marxat i de vegades s’escolta el piular agut dels petits caragolets. Hi ha peixos que ja han crescut una mica, però els que vaig veure fa deu dies deuen estar a Martorell, com a mínim. Aquests canvis fan que el riu sigui més màgic tot i que també em produeixen pena pels éssers que els pateixen. Desitjaria que tothom fos feliç, que el món fos una bassa d’oli i les criatures creixessin a l’estil del ramat de cabres del pastor del “Evangeli segons Jesucrist” de Saramago.

No ignoro que la realitat no és així, però ha de ser per alguna raó que l’Absolut sap. Em produeix més dolor el que nosaltres fem malament a consciència, desaprofitant la llibertat que se’ns dona. Mentre penso en això m’inclino per la innocència i és per això que vull veure els sabaters amb innocència, ja hi ha prou crim al món humà occidental perquè criminalitzem a la resta d’éssers.

Enfilo el Fil del Paradís. Avui està més transitable. El nivell de l’aigua és semblant a altres dies, però la seva transparència fa més senzill recórrer els llocs una mica profunds. Torno enrere i pujo una mica pel Fil dels Ànecs. M’entren ganes de banyar-me. M’estiren dos desitjos; el d’anar al Salt d’Aigua a tafanejar i banyar-m’hi on l’aigua agafa pressió per fer-me massatge o banyar-me aquí mateix. Faig via cap al Salt i un cop arribo al damunt del Pa de Pedra m’entra el desig d’anar a veure el Gorguet Petitoníssim. He decidit batejar-lo així perquè és molt menut; com una banyera grossa rodona.

Quan arribo veig una teranyina molt gran que cobreix bona part de l’entrada al Gorguet. Al bell mig hi ha una aranya que des del centre captura a les preses. Amb respecte per les víctimes contemplo la preciosa escenografia; la immensa teranyina amb l’aranya al mig i darrere la cortina d’aigua que es despenja des de la roca dins del gorg. No goso empipar a ningú. Es queda tot com està. Volia ficar-hi els peuets, però per això hauria hagut d’esguerrar la teranyina i desnonar a la propietària.

M’animo a baixar a baix de tot i contemplar de cara i dempeus el Salt, damunt del cap del Llangardaix de Pedra. Avui és un dia complet. No m’imaginava que tingués tanta energia per fer tantes coses. Si fos possible vindria a veure tots aquests racons diverses vegades cada dia per observar els canvis més mínims. M’agradaria viure-hi al costat. Desitjaria ser la fada d’aquest lloc i estar-hi sempre protegint i afalagant a tothom i agraint les seves existències. Viuria en una caseta d’herbes i canya damunt d’un salze o un pollancre.

Després he tornat amunt i he passat pel Gual dels Cabirols i m’he adonat que l’estructura del terra rocós està conformat per una dotzena d’escletxes que l’aigua ha fet. Les hi dic budelleres perquè fan una budellera allargada en la qual s’han esculpit petits tolls en forma de estómacs, budells o òrgans digestius. Tots estan lligats conformant uns llargs budells lineals. A més tres talls horitzontals creuen la plataforma budellada, constituint un peculiar mosaic. A l’hivern aquests budells de vegades queden aïllats, plens de fulles de tardor i congelats, com fantàstics aparadors d’una botiga en la qual no es compra res.

Des del Gual dels Dos Cabirols encara he tingut forces per tornar a pujar i remuntar el Fil dels Ànecs fins al Menjador del Bernat Pescaire. Feia molt temps que no ho feia. He pogut fruir del bany, de la sensació del meu cos nu prenent el sol damunt d’una gran roca plana a la qual he batejat com la Roca del Plaer. Vagarejar nua i amagada dels ulls humans m’encanta. Crec que Audre Lorde deia alguna cosa com que no pots estimar el cos de ningú si no t’estimes el teu, i en això estic. M’agrada tot el que faig en els llocs màgics perquè no pertany al temps civilitzat ni es pot comprar en cap botiga.