Incivilitzada

Perquè un lloc sigui màgic em calen poques coses. Poques però molt valuoses, per exemple aigua. Per a mi l’aigua és quasi imprescindible, i dic quasi per no excedir-me en una falsa seguretat en mi mateixa. La màgia, per deixar-se veure, m’exigeix inseguretat.

A poder ser ha d’haver-hi éssers vius que no siguin humans i que siguin lliures. Es tracta d’una màgia llurs ingredients no poden ser manipulats. Els puc buscar, però quan els trobo han de conformar l’elixir per ells mateixos. De fet, la màgia els hi ve de la força suprema, i només ella pot subministrar l’energia precisa a cadascun dels ingredients.

Necessito els ingredients, però també és imprescindible la meva predisposició. Parlo sempre d’una màgia que em travessa el cos de manera que en soc conscient. Si no hi ha consciència pot haver-hi màgia, però no hi soc present. Estaré allà sense ser-hi. Una situació molt habitual en els humans; no ser capaços d’estar.

La màgia és més accessible si estic sola. No descarto que puguem ser dues persones o més, que juntes puguem rebre conscientment un bany de màgia, però, per raons òbvies, resulta més difícil. Sobretot perquè estem acostumades a socialitzar la racionalitat i a amagar la imaginació. Ens fa vergonya jugar a coses senzilles.

Crec doncs que tot i que és més difícil és desitjable. M’agradaria viure la màgia dels llocs compartint-la col·lectivament in situ. Seria una llavor transformadora, però la seva temporalitat és indeterminable. Pot contagiar a tot el que fem, anar creixent, i contaminar la societat. No us puc dir com es pot col·lectivitzar la màgia dels llocs, perquè no he tingut l’experiència. Probablement serà necessari compartir un estat.

A la màgia dels llocs no hi ha guies, ni mestres, ni facilitadores. No hi ha “tallers”, ni escoles, ni facultats. Si algú us ven tallers, fins i tot si us els regala desconfieu. Només cal que passi. No serviria de res fer un verb anglòfon i acabar-lo en ing. No es fan cartells per anunciar-la. No es pot programar. La màgia dels llocs no funciona així, és disfuncional. No es pot comercialitzar, perquè el capitalisme és l’anti-màgia. No es pot liderar, ni ensenyar. Es produeix.

És com un espectacle sense actors, no hi ha platea, ni quarta paret, no hi ha entrades, ni horari, ni data, ni guió, no es pot reproduir, no hi cap en un parc temàtic. És com un espectacle, però no ho és, perquè és la realitat. El capitalisme sí que és un espectacle, hi ha entrades, actors, espectadors, productors, escenografies, guions… És un espectacle inacabable, cruel, estúpid, barroer, dramàtic…

La màgia no prové d’idees paisatgístiques civilitzacionals. No se’n poden fer postals. Si els llocs màgics es difonen cal no excedir-se dient massa noms geogràfics ni coordenades, i no s’ha de fer de manera massiva. I jo aquí em contradic una mica, però és perquè vaig començar el meu descobriment de llocs màgics arrossegant l’herència del pensament colonial cartografiador. Tampoc no es pot fer un programa a la tele de “Caçadors de màgia dels llocs”. No són bolets que s’arrenquen. És una màgia que no es caça, perquè, entre altres coses, caçar n’impossibilita l’accés.

Així doncs, penso que es pot difondre l’experiència màgica, però sense cartografiar els llocs i de boca en boca, o amb escrits sense objecte comercial. De fet, estic segura que cadascuna ha de trobar els seus llocs i els llocs poden moure’s, i és per això que no és útil marcar-los. No serveix per a res, tan sols serviria per a confondre i que altra gent pensi que un lloc màgic és un lloc físic concret.

La màgia dels llocs és més una relació que un lloc, però és una relació que es produeix en un punt concret de l’espai-temps. És un punt de suport momentani enmig del caos diví. Una llum que ens arriba, però per a la qual hem de tenir actitud receptiva.
Sento la necessitat de comunicar la màgia dels llocs per a compartir-la amb altres éssers humans que la viuen a la seva manera. La màgia, no el lloc en concret. De fet, seria una manera de curar-nos i de reparar el món.

La màgia dels llocs i els seus signes ens apropen a l’Absolut, a Déu, a Allah, no importa el nom que vulgueu sentir. No és un paganisme, més aviat una porta a la unicitat. No us enredeu amb ateismes, politeismes, monoteismes i etceterismes, perquè són conceptes moderns que realment no signifiquen res transcendental.

Qui impedeix a altres gaudir d’aquesta joia comet el pitjor dels crims. L’empresari que malpaga i rebenta gent a treballar impedeix gaudir a moltes persones de la màgia dels llocs. Els genocides que assassinen pobles impedeixen que aquests tinguin accés a la màgia i als signes. Els rendistes que ofeguen als treballadors amb lloguers excessius també. Els ecocides que talen boscos, que assassinen animals per caprici o per cobdícia, que destrueixen la natura que és la font dels signes, també són uns criminals. La propietat privada també és un delicte contra la màgia dels llocs.

La màgia dels llocs és sagrada. És un ritual poderós que cadascú porta dins en tota la seva potencialitat i que sorgeix en la relació amb un lloc on hi ha els ingredients divinitzats. La màgia dels llocs no està pensada per fugir. Més aviat per enfrontar-se al món amb més força i energia. Per enfortir el cor.

La màgia dels llocs exigeix una certa netedat d’esperit. Una renúncia al que creiem adult. Exigeix uns ulls infantils que ens permeti sorprendre’ns de tot allò que creiem vulgar. Cada cop que veiem un banc de peixos nadons és la primera vegada, és un miracle procedent de l’Absolut. Cada cop que veiem un cabirol lliure és la primera vegada i no sabem si serà la darrera. Guardem els pocs segons d’aquella visió. Podem fer fotos si arribem a temps, però no és important; les fotos no poden mostrar la màgia. La màgia no es pot capturar.

La màgia només es pot assolir evitant mediacions. Olorar les flors de l’olivereta és màgic, però només si les olores directament de la flor salvatge. En qualsevol perfum, essència o oli elaborat hi ha una mediació que esborra part de la màgia. Els llocs màgics no pertanyen al sistema, existeixen en una altra línia temporal de la qual aquest no se’n pot apropiar. Per al sistema capitalista colonial el temps que es passa en llocs màgics és perdut, i certament ho és; és temps perdut per al capitalisme i el seu poder, és temps guanyat per a la realitat. El temps en llocs màgics és temps real, temps que ens apropa a l’Absolut.

Us preguntareu que és l’Absolut, però és una qüestió irresoluble. L’Absolut no és un “que” i és indefinible. La màgia dels llocs no es pot col·leccionar, ni museïtzar, ni robar. No és una cosa que es pot robar i desarrelar, com van pretendre fer els occidentals amb l’art dels pobles infaustament colonitzats. Ni tan sols es pot capturar com una papallona, dissecar i col·leccionar clavant-la en una vitrina. L’home occidental que conquereix, que col·lecciona, que dissecciona, que sotmet, no pot accedir a la màgia dels llocs. Està condemnat a la desgràcia. És el Rei Mides de la merda, tot el que toca, comercialitza, publicita, es converteix en merda.

La màgia dels llocs no és exactament un immediatisme. Es viu en el moment, però no és temporal, perquè no forma part ni pot formar part de la temporalitat de l’imaginari capitalista colonial. És la revolució que ja hi és. És un accés a la realitat que es practica amb el cos. Les mediacions tecnològiques són innecessàries. És el contacte entre el cos/ànima que sent i la realitat. Qualsevol intermediació l’apaga i s’esmuny. No és un mitjà, ni una tàctica, ni una estratègia; és real.

La màgia dels llocs és una llibertat. Un lloc potencialment accessible. És cert que el poder capitalista corrupte ens pot obstruir l’accés, destruir-la, pot apoderar-se dels nostres cossos, però si l’hem viscut perdurarà dins nostre i ens farà saber que la realitat existeix. És com un èxtasi; ve quan ve, però et marca i et mostra el camí. Cal predisposar-s’hi i quan arriba agrair-la i mantenir la certesa que va existir i pot existir novament.