Darrerament, m’han vingut molts records de quan campava pel barri a l’edat d’entre els 9 i els 16 anys (1970-77) i m’ha vingut de gust escriure alguns d’aquests moments de la meva infància a Sants, però avui a més a més m’ha passat una cosa molt curiosa. Venia de viatge de Saragossa i quan he sortit de l’estació he anat a esmorzar en un bar que hi ha molt tocant a la Llibreria Navarro. No sé si algú recorda que aquesta llibreria era en la qual compràvem els llibres els alumnes del Fray Ramon Pané, Jaume I i Emperador Carlos. Potser encara encara fa aquest servei, però no ho sé del cert.
El cas és que estava asseguda dins del bar menjant un entrepà i veient la façana de la banda de Països Catalans de l’estació de Sants i de sobte m’ha vingut una il·luminació. Durant tota la meva vida he tingut un somni recurrent que mai és exactament igual, però es produeix en un espai molt gran en el qual hi ha soterranis, túnels, carreteres que passen, illetes amb algun establiment estrany, vies de tren… i jo circulo per allà trobant-me situacions molt diverses; por, desorientació, sorpresa, admiració, encontres amb gent llunyana, sensació de frontera, grans camions que passen, algun tren, carreteres una mica llargues sense cases… El lloc, en aquest somni, sovint l’evito per la banda nord, on hi ha carrers molt tranquils que em retornen a la seguretat del meu barri. Algun cop aconsegueixo creuar aquest espai amb sort i arribo a casa.
Probablement sabeu que parlo de l’Estació Barcelona-Sants en tot el seu procés de creació, que va ser molt llarg i va durar anys. Els carrers per on em sento segura en el somni han de ser per força Viriat i Puig Gari, que eren carrers que feia cada dia dues vegades per anar a Fray Ramon Pané o Jaume I durant anys. En el somni en un d’aquests carrers hi ha un arbre i un racó-cruilla que fa com una raconada. L’arbre segur que era la figuera que hi havia a Puig Gari quan era un carrer tancat que feia cul-de-sac contra Comtes de Bell·lloc. En aquella figuera jugàvem els nanos més trapelles i que sempre tornàvem tard a casa quan sortíem d’escola. I la raconada probablement era la que feia Viriat amb Comtes de Bell-lloc, però no n’estic tan segura.
Reflexionant envers això m’ha semblat increïble com la transformació d’un barri pot afectar tant el subconscient d’una persona, això sí, amb les condicions que sigui una transformació de grans dimensions i llarga durada, i que la persona hagi estat un infant que es movia molt pel carrer i vivia els canvis cada dia. El carrer en aquell temps per a les criatures com jo era una part molt important del nostre imaginari. Ara, quan torno pel barri sovint passejo per aquells llocs intentant trobar punts on aferrar-me al meu passat infantil de Sants. Em costa molt perquè ha canviat tot tant! Us poso una imatge d’un punt que encara és referència per a mi; els antics tallers mecànics que hi havia al carrer Viriat, dels quals us puc explicar alguna anècdota divertida.
*Escrit l’1 de maig de 2018
Incivilitzada 