Incivilitzada

Com deia l’altre dia els antics tallers mecànics del carrer Viriat em porten records una mica entremig del que podria ser divertit i del que podria ser una mica salvatge. Hi havia una colla de nanos que havíem fet del solar que hi havia al costat de la nova escola «Jaume I» el nostre racó secret on passàvem estones de molta entremaliadura. Jo vaig viure el moment en el qual es va construir l’Escola Jaume I i fins llavors havíem anat al «Fray Ramon Pané», al costat del que era la Normal on s’estudiava magisteri. El Pané estava a Melcior de Palau amb Guitard, darrere de l’Institut Emperador Carlos hi havia escola de nens a dalt i de nenes a baix, com més a prop de Viriat. I la nova «Jaume I» la van fer a Guitard/Melcior de Palau però més cap a Comtes de Bell·lloc.

De fet, van començar a envair el que havia estat per a nosaltres un solar molt gran en el qual jugàvem sobretot a futbol i teníem un equip que es deia Rayo Conde. Jo llavors devia anar a 6é i tenia 11 o 12 anys. Era el porter del Rayo Conde i em deien de sobrenom «Catalino» i sabeu per què? Perquè era l’únic nano que parlava en català fora de casa. Ningú em va recriminar que ho fes, però em van batejar amb aquest nom. Era el porter perquè era dels més petits i molt dolent jugant a pilota. El més dolent acabava de porter perquè era un lloc avorrit. Llavors tot allò era una gran esplanada en la qual només quedaven alguns edificis abandonats que tocaven cap a Melcior de Palau. No sé que havia estat allò abans, ni quina mena de fàbrica va ser, però li dèiem bòbila abandonada. A vegades a la bòbila abandonada hi havia senyors que feien foc i dormien allà. La paraula senyor feia por perquè es referia a homes desconeguts que podien fer-te coses dolentes, però aquells senyors mai ens van fer res. Algun cop fins i tot van xutar la nostra pilota de forma molt brillant.

Quan es va construir el Jaume I alguns nens vam patir un doble fenomen molest: primer ens van arrabassar una part del nostre territori de joc i després ens van ficar en una escola que tenia un pati horrible, en el qual no ens deixaven jugar ni a cromos, ni a bales, ni a pilota. Els arquitectes d’aquells patis es van lluir; eren poc funcionals, petits per tants nanos i fins i tot perillosos. Si en queda algun viu espero que no s’enfadi si llegeix això però jo com a nen, que no sabia ni que era un arquitecte, ho vaig viure amb enuig. Va ser com una espècie de mini-deportació i ocupació al mateix temps.

Malgrat tot va quedar el solar que ara ocupa l’escola d’idiomes i els pisos que hi ha a la banda de Puig Garí tocant amb Comtes de Bell·lloc. I allà era on fèiem els nostres aquelarres els nanos més assilvestrats de 7é. Fèiem grans focs on ens agradava cremar uralita perquè explotava i ens produïa grans sensacions, cremàvem portes, bastiments abandonats, mobles vells… Era un Sant Joan permanent. De fet, l’espai net de l’època del Rayo Conde s’havia convertit en un abocador que no era encara prou infecte perquè aquella societat no generava tants residus com la nostra. Per exemple era impossible trobar ampolles de vidre trencades, perquè llavors totes eren retornables i existien drapaires que recollien moltes coses.

Un dels entreteniments que vam descobrir i feia furor era enfilar-se a les teulades dels tallers mecànics del carrer Viriat i escridassar als operaris. Llavors ells enfurismats s’enfilaven pels teulats i ens perseguien. Nosaltres, però al solar teníem uns caus petits amb una tapa encofrada, que no em pregunteu què carat eren, però que ens permetien que abans que apareguessin al solar ens fiquéssim dins d’ells i tanquéssim les tapes. Sentíem les seves passes amb el cor revolucionat i també com corrien, i les seves veus de confusió i cabreig. «¿Dónde se han metido estos j……. crios?» «¡Será posible!».

Jo, que era el més petit físicament de tots i sovint feia de mico; m’enfilava i entrava per tot arreu i un dia, sense capacitat de distingir el que estava abandonat del que no, ni que era propietat o no, vam començar a picar en un pilar d’una de les finestres del que ara és l’edifici del Chiqui Parc de Comtes de Bell·lloc, al costat d’on hi havia la figuera de Puig Garí. Jo no recordo tenir la intenció de fer cap mal, però si recordo que quan érem al carrer no teníem gens clar com funcionava la societat, o almenys els conceptes eren molt borrosos. Aquell era el nostre solar, i la nostra figuera, i suposo que vam pensar que si aquell magatzem era abandonat perquè no podíem annexionar-lo al nostre malferit imperi.

Vam fer una petita mossegada a la columna i com que on jo podia ficar el cap em cabia tot el cos, vaig poder entrar per la finestra a aquell magatzem. La meva sorpresa va ser gran quan vaig descobrir muntanyes de coses. Hi havia una muntanya de pistoles del tipus revòlver de joguina de color platejat, una muntanya enorme d’unes coses que després vaig saber que eren resistències elèctriques i moltes coses increïbles. Quan vaig sortir els hi vaig comunicar als companys que l’havíem cagat i que havíem de deixar estar allò un temps i no aparèixer pel solar durant un parell de setmanes; perquè allò no estava abandonat i segur que era d’algú. Jo va ser el que vaig fer, però uns nanos més grans que jo van eixamplar el forat, van entrar i es van dedicar a vendre les resistències al xatarrer d’Enric Bargés fins que un dia la policia els va enxampar. A l’escola els van expulsar un temps llarg i no sé com va acabar tot allò, amb aquells nens acusats de robatori. Jo vaig tardar molt a tornar al meu santuari i em vaig dedicar a explorar altres espais salvatges per compensar el meu sentiment d’exili.

Nota 1: A la imatge podeu observar com a la finestra de la dreta, a la columna també de la dreta, es veu un repàs amb ciment que va ser fet posteriorment per arreglar els danys.

Nota 2: Escrit el 2 de maig de 2018