Feia temps que no feia el meu recorregut clàssic des del refugi de gossos, tot baixant pel camí de carro que du al riu. He passat dues setmanes en un estat letàrgic. Un canvi de medicació sembla que m’ha fet bé, em trobo amb un bri més d’energia i m’he atrevit a fer un itinerari una mica més llarg. Cal dir que per a mi “llarg” és una cosa més aviat curta.
Darrerament, em sento com si fos en una mena de Muntanya Màgica pobra, sense altres pacients amb qui compartir res. Pobre però més lliure i sense necessitat de guardar convencions socials. No he de suportar a cap Settembrini. Puc parlar amb els ocells o amb les pedres sense témer sospites de follia.
Mentre baixo intento imaginar com estarà el riu abans de veure’l i pressuposo que no hi haurà tanta aigua com cal esperar després dels últims xàfecs tardorals. Crec que aquests aiguats són violents, però no arrelen en el cabal. L’aigua s’escola ràpidament cap a la terra baixa. Arreplega a tothom i se l’endú cap al Llobregat.
Mentre camino costa avall observo la Ferida; nom que he decidit posar al punt trencat de la cinglera que voreja el riu a la banda oposada de la carretera. Aquell punt on l’any del Covid va haver-hi l’esllavissada que va desviar el curs del riu. Llavors visito els salzes i gatells i continuo planejant lleugerament avall, cap a la Roca de Quars, fins al pont de la Nina. Com imaginava el riu baixa tranquil.
M’assec una estona al banc natural que fan les grans roques del pont de la Nina. El pont és inexistent, és un pont imaginari que la Nina, filla meva, va deixar en esborrany i que crec que explico una mica més en alguna entrada anterior.
Mentre estic asseguda contemplo unes canyes jovenetes que es mouen al vaivé del vent i combinen les fulles verdes amb algunes de daurades. Intento pensar en el que senten les canyes quan el vent les sacseja. Mentre el vent sigui assumible, aquest capcineig, no deixa de ser una mena de gimnàstica que les enforteix. Hauran de fer front a ventades més fortes i a riades. Cal que siguin flexibles i resistents. Al rerefons dels meus pensaments l’aigua mormola els seus secrets que no entenc, però que em semblen indiscutibles.
De tant en tant el baluern dels imbècils de les motos-borinot ho esguerra tot. Els diumenges són així. Una riuada d’aspirants a Márquez passen de continu per la carretera del costat petardejant amb les seves ferralles. El xivarri s’estavella contra les cingleres i ressona pel riu. Els animals silvestres no entenen com ha estat possible que a l’humà se li hagi donat la responsabilitat de tenir cura del planeta. Ho accepten com el mal temps. Un ésser tan deixat, egòlatra, i desarrelat. Alguna raó deu haver-hi. Potser els àngels ho saben.
Quan escolto als “moteros” em ve al cap la paraula “fitra”, però en el sentit invers. Aquestes persones van en contra de la disposició natural que se’ns regala en néixer. Adoren la màquina. Al capdavall, la màquina és totxa i la seva lògica es pot resseguir sense cap necessitat de llums. La màquina té poder, sobretot per destruir, perquè de seguida supera totes les nostres mesures naturals de velocitat, força, soroll. Un home pot matar persones, però amb una màquina moltes més i més ràpid. La màquina és més veloç que el pensament. Molts homes que no saben com gestionar la seva testosterona la cremen amb les màquines.
Els drons són el gran símbol d’aquesta tendència maquinitzant. Fa uns anys vaig tenir una conversa amb un cirurgià molt conegut que es mostrava fascinat pels drons. Deia que podrien solucionar molts problemes de la humanitat, fins i tot mèdics. Li vaig dir que abans que això passés servirien per matar a molta gent i fer bretolades. Crec que lamentablement la meva hipòtesi guanya per uns quants caps. I el problema no és la tecnologia, perquè no és ni bona ni dolenta, només depèn de qui en fa ús, i ara per ara qui en fa us és una civilització podrida i malalta.
Mentre penso aquestes coses segueixo al meu pas humà, fins al gual dels dos cabirols, i comprovo que les avingudes han impactat amb força a la llera. Només es veu roca, fang i algunes tofes de fulles agrupades. De tant en tant algun herbei isolat apareix enmig de l’erosió provocada. El gran tronc de pollancre ha resistit i ni s’ha mogut del lloc on és des de primavera. S’han perdut els jocs de colors entre el verd, el bru i el bronze, i la roca ha agafat un color de gos com fuig.
Són altres moments, però en tot cas tot continua sent bell. Els pensaments no em recorren la pell. Comencen a abrigar-se i a aïllar-se preparant-se per l’hivern que s’acosta. L’espiritualitat a la primavera i a l’estiu esdevé corporal i sensual, a la tardor i a l’hivern es torna etèria i mística. Diuen que s’apropen dies freds i crec que ja toca perquè fins aquí el novembre ha estat molt temperat. Marxo, i els secrets indiscutibles segueixen al lloc.
Incivilitzada 