Incivilitzada

Una de les primeres qüestions que em va cridar l’atenció va ser la del subtítol del llibre de Mary Shelley; “El Prometeu modern”. De fet, després de llegir la versió de la seva novel·la del 1818, em van entrar ganes de llegir l’obra de teatre d’Èsquil per tal de fer comparacions. El resultat va ser molt parcial perquè l’obra d’Èsquil és una trilogia de la qual només es guarda el “Prometeu encadenat” que vindria a ser la primera part del mite. A la “Teogonia” d’Hesíode es pot llegir un resum del mite complet i aquí sí que podem tenir una idea més aproximada que ens permeti establir comparacions. A Protàgores, Plató també fa un esbós, però és incomplet.

En els orígens més antics (Hesíode i Èsquil) em va semblar que hi ha grans diferències entre el mite grec i el protagonista de l’obra de Mary Shelley; Prometeu estima a la humanitat i li facilita recursos per augmentar el seu benestar, encara que sigui enganyant a Zeus i, per tant, arriscant la seva pròpia existència, però no és un demiürg, no crea vida, ni és un experimentador, cap mena d’alquimista o descobridor de res. Facilita el desenvolupament humà amb ardits o amb tecnologies que ja existeixen. No està obnubilat per la conquesta del coneixement. Finalment, en la tercera i última part perduda del mite, serà perdonat per Zeus.

Costa de rastrejar l’origen del mite de Prometeu com a creador conjuntament amb el seu germà Epimeteu, dels humans. Es troba al Protàgores de Plató, i més endavant a Apol·lodor (180 a 119 a.c.) apareix la creació de l’home amb aigua i fang, i així ho recollirà posteriorment Ovidi i altres narradors. No he aconseguit l’origen clar d’aquesta versió. Ni a la “Teogonia”, ni a “Treballs i dies” de Hesíode, ni a “Prometeu encadenat” d’Èsquil, es fa cap referència a la creació.

En qualsevol cas a la primera versió del llibre de Mary Shelley tenim a un Víctor Frankenstein que no estima a ningú. Intenta crear vida i convertir-se en demiürg, i la glòria que li pot proporcionar el coneixement el fascina. Mentre Prometeu estima a les criatures que protegeix, Frankenstein odia a la criatura que crea i no li dona ni la més petita oportunitat. Víctor Frankenstein té un final horrible i no és redimit.

L’explicació que pot justificar aquesta comparació, amb l’afegitó de “modern” al subtítol, se m’acut que pot raure en el fet que Mary Shelley fes una crítica al nou pensament mecanicista generat a finals del segle XVIII amb Descartes, i que tant d’empenta agafaria en aquell moment i en temps posteriors, marcant l’inici de la modernitat segons el pensament eurocentrista nord-europeu. El muntatge d’una criatura humana en peces recol·lectades com si fos una màquina, en la qual l’alè es proporciona elèctricament amb el galvanisme, encaixa molt bé amb la visió mecanicista del cartesianisme, així com la crueltat i el menyspreu per les emocions, la manca d’empatia d’aquells que deien que un animal podia ser torturat i disseccionat sense cap preocupació encara que xisclés terriblement, perquè només era una màquina constituïda per peces.

De totes maneres és un assumpte complex. Tant Mary Shelley com Percy B Shelley eren grans coneixedors de la literatura clàssica grega, fins al punt que Percy havia escrit el 1919 un “Prometeu alliberat” intentant contestar al final del suposat Prometeu alliberat d’Èsquil, en el qual Hèracles allibera a Prometeu de les cadenes amb el permís de Zeus. És de suposar que Mary Shelley, tot i la seva joventut, va adjudicar el subtítol des d’un coneixement profund del mite i des del meu punt de vista aquí rau un interessant motiu d’anàlisi que ens pot permetre captar una certa perspectiva del moment filosòfic que es vivia en aquells moments. També hi ha especialistes que adjudiquen la perspectiva de Rousseau a l’obra, des del punt de vista del “bon salvatge”, doncs certament la criatura que crea Frankenstein sorgeix sumida en la innocència més absoluta i va caient en la maldat en la mida en què la societat humana el rebutja i maltracta per meres qüestions de diferència.

Aquestes valoracions estan fetes en funció de la versió del 1818 i, per tant, no sabria dir si llegint la del 1831 arribaria a disquisicions semblants. Esther Cross a “La mujer que escribió Frankenstein” resumeix les diferències d’aquesta manera:

“En la nueva versión, Mary Shelley afirma la existencia de un Creador (hay un ángel de la guarda y un ángel del mal). Borra las partes que puedan asociarse a las teorías científicas caídas en desgracia. El doctor deja de ser un romántico independiente y se convierte en un deudor existencial, más parecido a Fausto que a un científico desaprensivo. El inventor se mortifica tanto que dan ganas de perdonarlo para que no insista. Elizabeth Lavenza ya no es la prima y novia de Victor Frankenstein. Ahora es una desconocida adoptada por sus padres. Así se borra la sombra del incesto con un par de enmiendas. Por la misma razón, Mary Shelley acorta la diferencia de edad de los padres del médico. El amigo Clerval de pronto es un empleado administrativo de la Corona que se irá a trabajar a una colonia del Imperio.”

Són diferències que possibiliten altres conclusions. Com les que els comentaristes del “Prometeu encadenat” d’Èsquil fan a l’epíleg en el sentit d’un filantropisme paral·lel de Prometeu i Frankenstein en favor de la humanitat que en la primera versió de Frankenstein no s’ensuma per enlloc.

Al marge que el context general de l’obra sigui el de l’hegemonia creixent del mecanicisme, la descoberta del món i el colonialisme, així com la tensió entre el racionalisme i certs romanticismes de l’època, un altre context més concret és el de la societat londinenca i el de la vida infausta de l’autora. El llibre d’Esther Cross sobre l’autora ens explica el moment sinistre que es viu a les ciutats més poblades d’Anglaterra, en el qual el tràfic de cadàvers és habitual. El robatori de cossos dels cementiris és freqüent i els relatius dels difunts han de prendre mesures extraordinàries per impedir el robatori dels cossos dels seus morts. Els cossos entren en una xarxa de “metges” disseccionistes, que investiguen amb les despulles dels traspassats, i que paguen preus que resulten rendibles per als saquejadors de tombes.

És el temps dels “resurreccionistes” i els parents han de deixar podrir el cos a casa o fer guàrdia al cementiri almenys una setmana, si volen evitar que desaparegui dins de la sinistre xarxa. Arriba un moment que fins i tot es cometen crims contra gent marginal per vendre els cossos. Se suposa que Víctor Frankenstein va amunt i avall amb trossos de cossos de difunts amb els quals farà les seves experimentacions i, per tant, forma part d’aquest embull. L’obra de Mary Shelley és, doncs, una ficció fonamentada en bases reals i imbuïda per tota aquesta situació caòtica de creixement del coneixement. Un coneixement que creix en un context carregat de crueltat i d’una pulsió possessiva que imagina el coneixement, no com un estat nodridor d’harmonia, sinó com una cosa a devorar de forma accelerada i competitiva.

A banda d’aquests aspectes que he comentat n’hi ha moltíssims més. A mi és una obra que m’ha agradat moltíssim perquè m’ha obert moltes finestres i conceptes per barrinar i investigar. Potser l’estil literari no és tan brillant com el d’altres escriptores o escriptors, però la idea i la narrativa t’alimenta i obre mil camins. Hi ha moments que pots jugar a la ficció de la ficció; I si Frankenstein hagués estimat a la criatura? I si l’hagués escoltat i considerat una igual? I si hagués creat a la seva parella? La idea de la parella femenina es veu massa cuinada pels estereotips heteros, però resulta interessant pensar que l’aparició d’un nou ésser amb agència haguera estat un nou embolic; la duplicació de l’embolic inicial. No sabem que hauria desitjat la criatura femenina i llavors Víctor i la criatura masculina s’hagueren trobat davant d’una nova complicació. I si a la criatura femenina no li agrada la masculina? En aquest joc de probabilitats i variables segur que tindríem molt d’entreteniment i ens trobaríem nous reptes ètics. Per a mi la cosa que més em crida l’atenció és, quina mena de Déu pot crear una criatura i odiar-la? Pot existir un Déu matusser? Potser si; l’home quan vol fer de Déu. També hi ha anàlisis feministes que paren l’atenció en la qüestió que la novel·la expliqui la història d’un home que no pot engendrar que crea una criatura-home i a més a més no li atorga l’amor patern que seria d’esperar per qüestions estètiques. Era aquest el paradigma de la masculinitat d’aquells temps?