Els lledoners ja quasi no tenen fulles, però estan farcits de lledons i m’aturo en un a menjar-ne. Són una delícia. No recordava que el temps de recol·lecció ideal fos tan tardà. Mentre en menjo al peu de l’arbre passen uns ciclistes seguint el seu «track». M’agradaria convidar-los a lledons, però em fa vergonya i ens saludem sense més ni més. Sento que la meva energia ha pujat una mica de to i aquests dies em veig més capaç de caminar una mica.
Al Gual dels dos cabirols ja hi ha gel. Aquestes nits ha glaçat i atès que el sol quasi no acarona l’espai, ja trobo tolls gelats. No han conformat encara l’estol d’aparadors que normalment es pot visitar pels volts de Nadal, però ja comencen a perfilar les seves imatges màgiques. En algunes budelleres que han quedat aïllades o quasi sense flux s’hi han fet plaques primetes de gel que floten damunt l’aigua i no s’han enganxat a les vores encara. De petita, només per contemplar la trencadissa, les hauria esmicolat amb un pal o amb pedres. Ara no vull fer-ho. Em fa vergonya destorbar, perquè si trenco el gel segur que destorbo algun procés que soc incapaç d’entendre; fades, follets, goges, microbis petits que dormen un somni dolç.
L’hivern està al damunt i l’espectacle dels vitralls i aparadors és proper. El prefereixo mil vegades abans que el de les llums elèctriques i o el dels avets assassinats i carregats de làmpades que tant il·lusionen als humans. Matar un arbre i posar-lo a la plaça d’un poble per celebrar sempre m’ha semblat estrafolari i de mal gust, però ja hi ha molta gent que no reconeix els cadàvers ni els respecta. «És una tradició» diuen; quelcom lliurat a través del temps, tramés pels ancestres? Quantes coses ancestrals veritablement valuoses s’han perdut a conseqüència del gamberrisme capitalista? I quantes no-tradicions hem decidit que ho són?
Les bombolletes d’aire atrapades al gel resulten sorprenents. Fan preguntar-me quan va arribar el fred? Quan l’aigua es va glaçar una munió de gotes d’aire intentaven surar i sortir del líquid? I just en aquell moment va gelar i es van quedar atrapades? Em resulta meravellós. La meva concepció del temps i de la matèria fa que aquesta imatge se m’escapi de la comprensió. El fred és tan ràpid? L’aire tan lent? L’aigua tan densa? M’agradaria contemplar l’esdeveniment, però hauria de tenir molta paciència i anar ben abrigada. Recordo haver vist el fred actuar amb una velocitat que em va esparverar al Plateau del Gasherbrums; el sol es va pondre darrere l’aresta d’una d’aquelles imponents muntanyes i tot va crepitar al meu voltant. De la calor que fruíem just uns segons abans vam passar a què tot es glacés amb una rapidesa brutal. Aquí crec que la gelor arriba amb més calma, sense tant esbojarrament, però per atrapar les bombolles d’aire cal agilitat. Quines coses tan impressionants fa el fred!
M’encanta el gel, però en realitat soc molt fredolica. Aquests dies que ha fet fred estava impacient per anar a veure el riu i gaudir de la varietat de figures glaçades que es presenten, però encara és massa aviat per contemplar l’enorme ventall de formes possibles. Quan l’hivern sigui més profund espero poder entretenir-me contemplant tolls amb glaç blanc granulós, caramells penjant de plantes o dels cantells de les pedres, plaques translúcides per sota de les quals el riu continuï baixant, vitrines farcides de créixens gelats que semblen dedicatòries als difunts.
Més enllà del fred frueixo de les formes, que són molt variades i algunes d’elles sublims. Quan vinc a veure els aparadors no compro res, però xalo amb l’art exquisit de les aparadoristes imaginàries o reals, però mai humanes. Seran les dones d’aigua del Moianès les que dissenyen els aparadors? Després hi ha les petjades que han quedat al fang glaçat, o damunt la neu. Empremtes de gent diferent. Jo no les rastrejo per caçar, només les admiro perquè em permeten saber que hi ha gent viva no humana i meravellar-me que això passi. Bauman deia que “En el món actual totes les idees de felicitat acaben en una botiga” i jo diria que aquí la seva regla no val per res.
És molt bonic només tenir ulls per contemplar sense desitjar res més que això; contemplar. La realitat fa la seva sense la meva presència o amb ella. No canvia res. Tot existeix i jo no soc necessària i això em fa feliç. M’agradaria no ser-hi i ser-hi a la vegada; veure el riu quan no hi ha ningú ni tan sols jo mateixa. I això em fa pensar en com devia ser la terra quan encara no érem ni humans i el fenomen ho era tot. Qui se n’encarregava de cuidar-la ho feia molt bé. No sé si som realment necessaris o som un bolet. I sé que el que dic és lleig perquè pel simple fet d’existir he d’estar molt agraïda, i ho estic, però sovint penso que hagués estat millor que no tinguéssim tant poder de fer mal. No hi ha jardí més bell que el que creix com ell vol.
Incivilitzada 