Arxivar per gener, 2026

La prosa és molt lírica i té moments de molta profunditat. Cada personatge està molt ben perfilat i m’agrada molt la idea que dins dels pensaments desmanegats o extremadament místics de la majoria dels personatges la Nicole sempre faci el contrapunt i ens mantingui a fora, per poder continuar observant la magnitud de la necessitat de desconnexió o d’una altra connexió desconeguda.

La desconnexió a més a més està molt ben contextualitzada dins d’una situació de caos social i de violència; la que viu l’Equador com a conseqüència del narco terrorisme, que segons la novel·la ja és considerat com una institució estable, amb els seus crims indiscriminats i horribles que es fan visibles arreu i davant tothom. Els protagonistes estan traumatitzats i fugen de la realitat amb l’expectativa del fet que qualsevol altra cosa serà millor que no el que viuen. El paper de la Nicole és estrany perquè vol recuperar una normalitat que no té res de normalitat, però es justifica pel seu enamorament amb la Noa. (més…)

“Vivir la fuerza” és un llibre excepcional. El treball d’investigació fet per l’autor és colossal, i no ho dic per raspallar-lo, sinó perquè realment la feina d’arxius, de terreny, d’anàlisi de les fonts sorprèn pel detall i la exhaustivitat. A banda també s’agraeix l’esforç d’honestedat que d’alguna manera segueix la ètica del pensament i raonament de la mateixa Simone Weil.

Encara que no puguem tenir la resposta hi ha preguntes formulades en l’acció de Weil, dins del context de la columna Durruti a Aragó, que estan molt ben exposades. Si llegir “La Ilíada, el poema de la força” ja és un bany de reflexió d’una profunditat vertiginosa, llegir “Vivir la fuerza” és enriquir aquest pensament amb el rastre de les vivències directes de l’autora. Per a mi, que el sentit de la violència revolucionària sempre ha estat una incògnita i una font de dubtes, poder combinar les reflexions de Weil amb la seva pròpia experiència és un regal. Un regal trist però necessari. (més…)

Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.

Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l’antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat. (més…)

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. (més…)

Ara diuen que l’espiritualitat creix entre la gent. A l’esquerra hi ha gent que s’ho pren malament i en certa manera resulta lògic. El capitalisme colonial ha envernissat tant bé de racionalitat els seus ídols que la gent blanca no els percep com a tals, de manera que fins i tot hi ha gent d’esquerres que encara creu que al capitalisme només se’l pot combatre amb una racionalitat fonamentada en el materialisme empíric. No poden captar que viuen sotmesos a una religió idòlatra i que aquesta religió només es pot combatre amb espiritualitat. S’escandalitzen quan la gent busca sortides a un pensament que ja fa temps que ha arribat a un cul-de-sac.

Independentment de què pugui haver-hi espiritualitats falses, mercantils, monetitzades, dirigides a una salvació egocèntrica estúpida i que al capdavall no contribueixen a destruir els ídols del capitalisme colonial, sinó que els reforcen, n’hi ha moltes que tenen potencial transformador. Sobretot aquelles que responen al bé i al mal de forma col·lectiva, es preocupen pel benestar comú, pel benestar d’éssers humans i no humans, i ronden els nusos metafísics, que poden ser, per exemple, del caire del materialisme sensible del qual parla Viveiros de Castro quan es refereix a l’animisme amerindi; un materialisme que dona vida a la subjectivitat i a una pluralitat de mons. (més…)

– Reflexions al voltant de “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière –

Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació. (més…)