Incivilitzada

Ara diuen que l’espiritualitat creix entre la gent. A l’esquerra hi ha gent que s’ho pren malament i en certa manera resulta lògic. El capitalisme colonial ha envernissat tant bé de racionalitat els seus ídols que la gent blanca no els percep com a tals, de manera que fins i tot hi ha gent d’esquerres que encara creu que al capitalisme només se’l pot combatre amb una racionalitat fonamentada en el materialisme empíric. No poden captar que viuen sotmesos a una religió idòlatra i que aquesta religió només es pot combatre amb espiritualitat. S’escandalitzen quan la gent busca sortides a un pensament que ja fa temps que ha arribat a un cul-de-sac.

Independentment de què pugui haver-hi espiritualitats falses, mercantils, monetitzades, dirigides a una salvació egocèntrica estúpida i que al capdavall no contribueixen a destruir els ídols del capitalisme colonial, sinó que els reforcen, n’hi ha moltes que tenen potencial transformador. Sobretot aquelles que responen al bé i al mal de forma col·lectiva, es preocupen pel benestar comú, pel benestar d’éssers humans i no humans, i ronden els nusos metafísics, que poden ser, per exemple, del caire del materialisme sensible del qual parla Viveiros de Castro quan es refereix a l’animisme amerindi; un materialisme que dona vida a la subjectivitat i a una pluralitat de mons.

És absurd creure que es pugui renunciar als privilegis de forma mecànica, mitjançant el control dels mitjans de producció o la redistribució del poder. Si una cosa saben els promotors de la idolatria capitalista és com dividir la lluita de classes en subclasses jugant amb els petits privilegis sobrers. Per formar part d’una classe oprimida internacional que superi la blanquitud i la colonialitat, cal una força que està més enllà dels equilibris d’interessos. Tal com Amilcar Cabral exigia el suïcidi de classe de la petita burgesia guineana per a construir una nació lliure, cal que la classe blanca sacrifiqui privilegis o els posi en joc, si vol combatre a l’opressor i alinear-se amb els condemnats de la terra.

Això només es pot aconseguir amb espiritualitat. A l’espiritualitat digueu-li com vulgueu. Des del meu punt de vista Déu ha deixat llestos molts camins per arribar a Ell, i s’hi pot accedir mitjançant la racionalitat, encara que aquesta racionalitat ens dipositi en un espai d’intuïció, en un materialisme sensible situat en la seva pròpia subjectivitat. Poden ser animismes, sincretismes, l’islam, el cristianisme… Existeix l’error de confondre les espiritualitats o els sistemes de valors com a font dels problemes, quan la font dels problemes són l’avarícia, la cobdícia, el privilegi, que amb la seva pulsió destructora ho corromp tot i de les espiritualitats en fan dogmes, religions, jerarquies, totalitarismes.

No hem de fer escarafalls a la tendència espiritualitzant que vivim, ans al contrari, l’hem de potenciar, procurant que sigui independent, sense mediadors, alliberadora, solidària, diversa i enriquidora. Darrerament, vaig llegir un article a Público nomenat “Dioses a medida” escrit per Marta Nebot, que després de criticar la tendència espiritualitzant tancava dient; “Yo también creo en el alma; es decir, en la esencia en el recuerdo, en lo que podemos dejar aquí cuando nos hayamos ido y también en el alma colectiva, en lo que ya hemos hecho y lo que seríamos capaces de hacer si fabulásemos menos sobre dioses y superpoderes varios y creyéramos más en nosotros mismos.”

És difícil entendre que és el que Marta Nebot considera superpoders o déus, si tenim en compte que també ens parla en clau metafísica d’ànimes individuals i col·lectives, d’essències. Li estranya la cosa de creure en una vida més enllà de la mort, però no cau en la responsabilitat que això significa per a una persona honesta, i no s’adona que ella està proposant una cosa (essència del record) que des d’un punt de vista materialista empíric també es pot considerar absurda. El materialisme empíric ens diria que l’espècie humana desapareixerà amb els seus records tard o d’hora i no quedarà res de res, i si seguim l’ortodòxia d’aquesta via de pensament li donem la raó al capitalisme colonial i al seu nihilisme profund.

Més enllà del materialisme empíric hi ha una intuïció, una racionalitat que desborda els marcs empírics, però que té connexió amb la cohesió dels senyals d’aquest món que ens nodreix. La indivisibilitat material-semiòtica que propugna Haraway i que proposa un tàndem no jeràrquic entre cultura i matèria, matèria i cultura pot ser una manera d’entendre el que no arribem a entendre, sense aferrar-nos a la fe. Una manera que en diverses formes hi és en altres sistemes de valors espirituals que defensen una unicitat.

L’article de Marta Nebot és un exemple, no una excepcionalitat, de l’error històric de l’esquerra occidental en la seva relació amb l’espiritualitat. No té cap sentit que des de l’esquerra ridiculitzem o menystinguem cap força que ens pugui ajudar a enfortir el sentiment de necessitat d’un canvi revolucionari fonamentat en la justícia social. Si de cas el que convé és saber apartar-nos de les seudo-espiritualitats individualistes i procapitalistes. Triar el gra de la palla.