Aquesta seqüela és diu Wildflo, i vé del terme “wild floriponding” que es una pràctica encara no monetitzada, consistent en comptemplar floretes salvatges. La practico des de fa més de 15 anys i se m’ha acudit fer un recull d’imatges. Quan la flor sigui del moment us avisaré, però també pot ser del meu àlbum fotogràfic de floretes, cas en el qual també us ho diré. Avui us presento a les cinc anèmones (herba fetgera/ anemona hepàtica). Son d’ara! Ja fa dies que han sortit. (1/ 4 de març de 2026)
El wildflo és el millor remei contra l’excés d’informació i les pandèmies de transmissió cibernètica. També actua de forma eficaç contra l’antropocentritis. Quan em trobo una flor silvestre de qualsevol planta no em pregunto per a què serveix, em pregunto per a què serveixo jo. Per cert he pensat en desanglificar el nom de la meva praxis i dir-li Floriqueig; de floriquejar. Vol dir tontejar amb les flors, fer-lis fotos, mirar-les amb amor, dir-lis coses boniques, no tocar-les ni arrencar-les. (2/ 5 de març)
Ding, ding, ding, el floriponding fa ding! El floriqueig insensat em posseeix i necessito veure flors silvestres i dir-lis coses. Mireu aquesta rosa silvestre que bonica! No és d’aquesta temporada, és de fa anys, però tornarà. No vull que la rosa de Sant Jordi s’enfadi, però m’estimo més la silvestre, la canina, la gavarrera. La seva bellesa és més austera, però més contundent. Es feia servir per curar la ràbia o sigui que ja ho sabeu, si la patiu, la crònica, feu-vos una infusió de grataculs. (3/ 7 de març)
Continuant amb el floriqueig avui m’he perdut per un raconet de Gallifa on hi ha un torrent que ofereix espais acollidors des dels quals poder contemplar la transparència de l’aigua. He trobat les petitíssimes flors que nosaltres nomenem veròniques. Neixen de les primeres i són molt guapes. Es podria dir que pertanyen al floriqueig preprimaveral com la viola, la gatassa, el lliri de neu, la flor dels ametllers i poden passar una mica desapercebudes de tan menudes que són. (4/ 11 de març)
Quan veia aquesta imatge, en ple floriqueig, buscava una caixa de llum. Diuen que matinada o vesprada són millors per fer fotos. No sé si les meves són bones, però representen el que sento o el que no imaginava que podia sentir. A migdia, en un dia assolellat, la llum ho aixafa tot. Si trobo una capsa de llum les flors queden com soc. No soc perfecte, ni massa nítida. La meva vida no té la profunditat de camp exacte. Soc insegura, companya de la incertesa, i estimo la bellesa que viu fora de mi. (5/ 15 de març)
Incivilitzada 