Molí de Baix
Amb el fred i els ponts arriben oportunitats per viatjar aquí al costat de casa i tornar a reveure el riu i els boscos. Fa molt de temps que no plou de veritat, però malgrat tot, les boires que s’escampen per les fondalades des de Puigsagordi cap a Castellterçol permeten que el riu baixi amb prou aigua per sentir que les coses encara funcionen.
És novembre i els camins de la ribera del riu estan polsegosos. Una parella fa mindfulness en posició de loto al damunt de la roca on hi ha la veta de quars. Tenen un gosset que els hi fa companyia en silenci i de forma molt disciplinada. Ningú borda ni diu bon dia. Jo no els hi dic res per por de trencar l’encanteri. A 30 metres darrere d’una roca han deixat aparcat el cotxe SUV. No han pogut venir ni caminant des de la Ponsa fins al punt espiritual i ho han fet en un SUV. Això si, els seus esperits romandran nets i purificats. El quars de la beta els hi transmetrà les seves vibracions metamòrfiques.
Probablement, les darreres pluges han estat insuficients per sadollar les necessitats energètiques i d’aigua de la nostra societat, però almenys a mi m’han aturat el procés de desterritorialització que vivia aquestes darreres setmanes. (més…)
Avui el riu feia pena. De fet, algunes parts han desaparegut. Porto pocs anys per aquests llocs, però en els darrers 12 mai havia vist desaparèixer el Torrent de la Fàbrega just a l’inici de l’estiu. El canvi climàtic no va de “farol” i aquest any es fa notar amb força. La primavera per a mi aquest any quasi no ha existit; el fred se m’ha fet llarg i quan començava a assaborir-la una mica, la calor ha aparegut impetuosament en ple mes de maig.
Avui al riu passaven moltes coses; un gran rave organitzada a ple dia per moltes granotetes que feien tant soroll que ja no paraven atenció a la meva proximitat. Així i tot, m’he apropat sigil·losament seguint els corriols que fan els senglars i les he escoltat amb cura per poder gaudir de les seves veus. Potser era un rave, però també podia ser que fos un gran debat granotenc en el que es parlava amb certa impotència de què es podia fer amb la humanitat. (més…)
Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en que bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en què bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.
M’he tornat addicta a l’aigua. I hi ha dues raons; una relacionada amb els meus ronyons i l’altra amb la gravetat 9,8 m/s2. Abans caminava muntanya amunt i m’agradava enlairar-me, però ara la gravetat em crida amb força cap a la plana o els fondals de les valls. Abans m’agradava el vi negre una mica pujat de grau i ara el cos em diu que millor beure aigua, aigua fresqueta, aigua de l’aixeta. M’encanta l’aigua que surt per l’aixeta de casa. Està fresca, la trobo agradable i amb un buqué prou interessant. De vegades crec que els meus ronyons em manipulen una mica.
Incivilitzada 