Archive for the ‘Caminars diversos’ Category

Caminar a l’escola

Posted: Mai 11, 2019 in Caminars diversos
Etiquetes:

Foto: Escola del Bosc. Classe de nenes abans de la guerra civil. (Arxiu de l’Aj. de Barcelona)

Podria dir que vaig caminar ja d’una manera constant quan vaig començar a anar a escola amb el meu germà gran o sola, i això va ser a pàrvuls, al Poble Sec, quan anava del carrer Cruz de los Canteros (actual Creu de Molers) al Parvulari Forestier ubicat una mica més enllà del Mercat de les Flors. Normalment en aquesta fase m’acompanyava la meva mare, o si la meva no podia alguna altra mare. Anàvem per la França Xica i després pujàvem un tram del carrer Lleida fins al parvulari. No era una gran travessia, però va ser quan vaig adquirir consciència de caminar per la ciutat. Hauria de ser pel 1966. (més…)

Avui plovia, però encara i així he decidit que abans d’anar a una trobada marika a Can Batlló, passejaria una mica pel barri i aniria a visitar alguns dels meus llocs morts. L’escola Jaume I del carrer Melcior de Palau estava tancada amb pany i forrellat, com engabiada amb una tanca opaca, a través del qual ja no es podia observar aquell pati tan horrible que van dissenyar els arquitectes quan es va construir i en el qual vam passar tants esbarjos. De fet, l’escola ja era un lloc mort quan vaig estudiar l’EGB. Abans havia estat un solar on jugàvem a pilota sota el nom d’equip de Rayo Conde. A mi com era la  més petita em posaven de porter. Em consideraven nen i parlava un català prePompeufabrià, i per això em deien Catalino. Parlar al carrer la llengua que t’havia ensenyat la teva mare no sempre estava ben vist, però l’important és que com a ningú no li agradava ser porter i jo era dolenta jugant a pilota em van posar allà. Crec que fins i tot vaig parar alguna pilota perquè em vaig travessar en la trajectòria casualment. Quan l’escola es va ampliar ens van robar aquell territori com als aborígens de qualsevol altre lloc. Ens van expulsar i van obligar als nostres petits cossos a què en lloc de jugar escoltessin els romanços adoctrinadors del professorat i estiguessin silenciosos, atents i quietets en una cadira. (més…)

Una de les coses que més m’atreu de les passejades per la muntanya, comparativament amb les de ciutat, és el contacte amb éssers tan diferents com les plantes o els insectes. De vegades quan he anat a caminar i he tornat amb un munt de fotos de flors, m’he trobat dones o homes, que em preguntaven amb un deix de sospita que perquè m’agradaven tant les flors. Jo no m’he amagat mai de dir que probablement perquè soc molt flor, però també és per la raó que deia; m’encanta l’alteritat. Em produeix goig i em meravella comprovar que hi ha éssers tan diferents de mi. Comprovar-ho és un miracle permanent. Per exemple, em puc quedar una bona estona contemplant aranyes. Són uns éssers que em fascinen. Sé que els puc contemplar amb tranquil·litat perquè no soc tan petita com per ser presa d’elles, però resulten éssers sorprenentment diferents i màgics. (més…)

Avui estic al meu estimat riu de sempre. Intento caminar ignorant les nostres presències. El meu cap diu natura, natura, natura… Repeteixo aquesta ficció amb desig. Si veig un visó no li preguntaré la raó de per què és aquí. Hi ha tantes coses que són producte de les nostres presències! De vegades m’emmalalteix ser-ne conscient. Li dic al meu cap que calli i que es deixi passejar amb el seu cos dissident, com si fos el que és, una part més d’aquest últim.

Decideixo iniciar un dels meus humils “walkabouts” personals mitjançant els quals intercanvio sensacions amb comunitats llunyanes de forma cibernètica. Paraula aquesta de “walkabout” que vaig llegir al llibre de “Walkspaces” de Careri, i que segurament no significa un recorregut iniciàtic més o menys delineat que recorre un sistema geogràfic organitzat sobre la base de determinades llegendes, mites, senyals dels avantpassats o creences d’una comunitat, però és el que jo entenc. (més…)

Luftmeer

Posted: Desembre 31, 2016 in Caminars diversos
Etiquetes: , ,

Encara tinc fiblades del Matagalls, però són les que em vaig fer de baixada; en un atac de joventut em va donar per baixar corrents. Els «runners» es van apoderar del meu cos. A aquestes edats córrer muntanya avall només es justifica si et persegueix la policia judicial per encàrrec del TC o alguna cosa així. Amb els genolls poca broma! I malgrat tot avui he decidit que era un bon dia per pujar a Sant Sadurní de Gallifa, i realment ho era! La meteorologia deixava la «luftmeer» radiant i visible i jo m’imaginava a mi mateix com un bussejador a pulmó lliure descendint a les profunditats del que Humboldt anomenava «oceà aeri» o «mar aeri», usant el mot en alemany que he deixat caure fa no res.

(més…)