Passejo pel parc del Llac de Navarcles i hi ha una meitat glaçada i l’altra navegable. Un grup d’ànecs que demana almoina als passejants neda per la banda líquida, però sobtadament aterra a la part glaçada una mena de Jesús-cuac que camina per damunt les aigües oferint una imatge molt pròpia d’aquests dies cristiano-nadalencs. El Parc és l’inici d’uns meandres molt marcats que es poden observar des del corriol que ve de La Planota. Des del Mirador de la Pólvora el riu fa patxoca gràcies a les rescloses que acumulen aigua i fa una sensació de més cabal. Les aigües de les rescloses estan glaçades i a contrallum enlluernen.
Archive for the ‘Camins’ Category
Els principis i els finals probablement són obsessions nostres. Aquests dies he pensat a resseguir el riu Calders, riu o riera; el binarisme sovint resulta exasperant. Des del punt de vista descriptiu geogràfic a mi em sembla més riu que riera; quasi sempre hi ha aigua en moviment. Sobretot si m’agafo a la descripció exacta que se’n fa d’aquest tram fluvial; neix a Monistrol de Calders on s’ajunten les rieres de Sant Joan i la de la Golarda, la primera ve de Granera i la segona de Moià, i acaba a l’aiguabarreig que fa amb el Llobregat a prop del Pont Vell de Navarcles.
Un dels regals més preciosos que em van fer quan vivia a Moià va ser mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers també són cultivats en jardineria, però en aquestes terres creixen de manera espontània a boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que d’alguna manera ja estem massa al sud de la seva zona de població, aquests lliris es poden trobar en determinats reductes del Moianès.
La caminada no és gens llarga. Des de la carretera de Moià a Collsuspina, prop de la Torre d’en Casanova, una pista s’interna per la vall que forma el torrent d’en Boladeres i puja fins a la casa abandonada de Cal Cendresa. Com sol passar en botànica en una zona poc suggerent hi trobes almenys, fins a on jo sé, dues sorpreses enormes; els lliris de neu (Galanthus nivalis) i més amunt en els vessants propers a les ruïnes de la casa esmentada, els narcisos dels poetes (Narcissus poeticus). De fet, abans que el Moianès es convertís en comarca, el lloc era l’únic del Bages en el qual creixien aquests narcisos tan bonics, però em centraré en els lliris, perquè són els que ara mateix acaben de florir. (més…)
El dia és gris i ventós. No em fa patxoca sortir de casa. Obro una mica la cortina de l’habitació i contemplo un cel cec, una massa blana i blanca. Des de fa uns dies em sento apàtica, però faig un esforç i abandono el llit decidida a fotografiar flors. No és el dia perfecte, l’aire bufa enutjós, el riu sembla fluir a l’inrevés perquè la seva superfície es mou en el sentit de les ventades, però en definitiva decideixo que no vull que els fets visibles m’immobilitzin. Em dic a mi mateixa; caminaré una mica, cercaré flors, i amb el meu supergadget protètic capturaré les seves freqüències. Flors lliures, flors al seu aire, flors sense test, flors sense sant jordis, veritables flors.
Incivilitzada 