Archive for the ‘Llocs màgics’ Category

Verneda i Roca del Visó des de dalt del contrafort del salt del Molí del Castell.

La gravetat crida l’aigua i li fa dibuixar relleus, l’empeny a buscar el lloc més directe per arribar al mar, o fins i tot li dona forces per què si no troba el camí l’esculpeixi. A on soc, entre 5 i 10 milions d’anys enrere, el riu feia un meandre espectacular que tendia a tancar-se cada cop més i envoltava el turó on ara hi ha les runes del castell de Calders. Un milió d’anyets enrere, el turó estava quasi envoltat d’aigua. El riu, en arribar a les immediacions del gual dels Dos Cabirols topava amb la resistència d’un contrafort rocós, però quan encara quedaven 300 mil anys perquè aparegués la meva estirp, va haver-hi un catacrac i el riu va obrir-se camí per on ara hi ha el salt d’aigua, i llavors el meandre es va fossilitzar.

(més…)

Petita illa de càrex rodejada per algues i molses.

A la terra que m’acull, quan entres en un coneixement molt estret i intens amb un territori, els noms dels llocs escassegen. És el que em passa amb el tram del riu Calders que més sovintejo, i que fa el recorregut entre la Ponsa i el salt del Molí del Castell. Els noms apareixen quan els llocs se sovintegen, també quan la grandiloqüència colonial apareix, i com que ara aquest territori és insignificant en l’imaginari colonial i només és de pas, ningú troba la necessitat de nomenar-ne els racons.

Com que he trobat una nova manera d’estar al riu que em recorda a la infància necessito noms. Estar i jugar, cercar amagatalls, tafanejar, imaginar, observar als animalons és el que faig. Poso noms als llocs. Parlo en veu baixa amb la gent no humana que escolto o puc observar. No poso els noms de la manera com fan els “conqueridors” o els “descobridors”, sinó en la manera que ho fan les nadiues. Els noms me’ls diuen, no els imposo. (més…)

Llocs màgics – Amor de riu

Posted: Mai 24, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , , ,

Asseguda sota un corner a la vora del riu, en un raconet sec de la llera de pedra calcària per on llisca el riu, escolto la simfonia d’ocells i aigua. Hi ha diferents ocells, però els que porten la veu cantant són els rossinyols i s’escolten clarament entre els arbres des dels quals també algun tallarol i algun altre pardal canten. És un so potent i preciós. Tancar els ulls és imperatiu. Em costa, però ho he de fer perquè no sé fruir de tantes arts alhora; la música, el paisatge, el tacte de la pedra, les olors i el sabor de l’aire. Per captar la dimensió de l’obra cal saber-ne més i tenir més capacitat d’atenció que en una òpera. (més…)