A l’home mascle
viril i homenot
homuncle gegantí
testosteronitzat
li falta la costella.
Costella de mi,
ni home ni dona,
quan Déu em creà
m’arrencà l’home
i em va fer queer.
Sempre el mot,
sempre el temps;
els eixos del no-amor.
Quan l’amor entra
surt la paraula,
s’atura el temps.
Quan l’amor surt,
els mots grinyolen
i el temps corre.
Quan l’amor entra
visc a l’oasi
i l’aigua em llepa.
Quan l’amor surt
creuo deserts
i el torb m’esbudella.
Homes i dones
trans, traps
shemales
guys, gurls
bisex, queers,
heteros, homos.
Jo soc follada pel vent.
El meu cos
no necessita humans
i quan el sol
i una mica
d’airet calent
m’acaronen
l’entrecuix
xisclo de gust.
Jo soc follada pel sol.
No sé si
el vent és dona
o si és home
només sé
que em petoneja
i em potineja
Jo soc follada per l’aigua.
M’atanso a l’aigua
freda de la riera
que em morreja
el cos sencer,
amb fúria
i crido nua
i em toco
i em corro.
Homes i dones
trans, traps
shemales
guys, gurls
bisex, queers,
heteros, homos.
Patisc meteorofília.
Quan vesteixo curt
no és per parar-vos un parany.
És perquè el sol, l’aigua i el vent
em vegin i em magregin.
T’escric, oceà de les paraules.
T’escric, blanc enlluernat.
T’escric, xarxa ennuvolada.
T’escric…
Mai sabré qui ets.
Mai faré per veure’t
i les meves petites mentides
perviuran en l’espai i el temps.
Fins que s’apagui la llum
i els bytes es desfacin
com cristalls de neu
rosegats per un Sol sense estacions.
Avui tota despullada
em defenso de l’amor;
Les meves fulles mortes
reguen el sotabosc.
Llenço la meva pell
per aïllar-me del frec,
de la crua etzibada
d’un altre qualsevol.
Boixos, brucs i marfulls
tapen la cremor del fred,
un lloreret m’acotxa
i el riu canta tardors.
Demà arriba l’hivern
i ja no sé cap a on anar,
no demanaré cap plànol
per orientar-me enlloc.
He descobert que l’amor
també és fet de no-res
i entre àtoms de petons
hi ha un immens espai buit
que no cal emplenar.
Talment l’amor real
consisteix a servar
aquests espais en blanc;
paraules que no es diuen,
cartes que no s’escriuen.
Avui finalment després d’un llarg trajecte soc ja al
DESERT.
L’amor es va ofegar en les fumeres de les meves
EMOCIONS.
Sentiments superficials i arestes volàtils colpejades pel
VENT.
Desert,
emocions,
vent.
Mentre compto grans de sorra m’entenc i puc saber
QUI SOC.
La llum dels astres m’acarona la solitud i em sé
BUIDA
Tampoc m’angoixo perquè demà el Sol em trobarà
SOLA
Qui sóc,
buida
i sola?
Tants anys d’amor en fals, però ja he tornat a aquells mons
ESTRANYS.
Contemplo els paisatges atapeïts de desitjos cecs i
FOLLS.
Que ja no van amb mi, perquè pertanyo al planeta del
No-AMOR.
Estranya,
folla
del no-Amor.
No estimo, ni odio, ni bordo,
només recompto els grans de sorra
amb la intenció de ser-ne un més.
Jo, nau
transportadora
de tota vida
a qualsevol
exoplaneta.
Espècimen
humà mòbil.
La muntanya
gegantina
de bacteris.
Jo, nau
irrellevant
al més enllà.
Soc perifèria,
l’eina i l’esclava.
Ésser minso
necessito
la supèrbia
i acomplir
el mandat.
Jo, nau
utilitzada
per a la vida,
escampo enllà
neguentropia.
La inconsciència
m’ennuvola
mentre faig
el que està
programat.
Estimar l’amor.
Heus ací
el vertader somni
d’Albert Einstein.
–Com veuríem l’amor
estimant-lo?—
Si això succeís,
sobrevindria
la transformació
dels nostres cors
en partícules
de petons.
Incivilitzada 