El temps tot ho plou,
tot ho sol,
tot ho col.
I amb una canya
pots pescar
impossibilitats.
Les llàgrimes
dissimulen
la pluja.
Les penes
s’assequen
al sol.
Un brou
fa sucoses
les cols.
Pel que fa a l’amor
encara no sabem
si és substància
o fenomen ondulatori.
Us vull demanar perdó
per parlar massa del món,
i sobretot del fet inútil,
d’allò que no serveix de res.
Per a cap cosa tangible,
per a cap emprenedoria,
per a cap aventura comercial,
ni cap projecte de progrés.
Per a mi tot allò inútil
ocupa un buit preciós
que sovint és el pont
més ferm cap a la divinitat.
Tan sols allò inservible
m’agermana i equipara.
Jo tampoc serveixo per a res
i no goso exigir utilitarismes.
Les nostres inutilitats
són mediacions compartides
que ens indiquen els nodes
d’on ens nodrim d’univers.
Soc beneita, però diguem
per què no em vas fer
insensible i dura
com qualsevol roc
cairut i groller.
Llavors com a molt
amb l’aigua i el temps
amb el vent, la sorra
dels avantpassats
fina i abrasiva
m’hauria endolcit,
perdut les arestes,
convertit en còdol,
permetent el buit
en el frec amb d’altres
construint racons
entre les altres pedres
suaus i rodones,
on hi gaudiríem
joioses el teu amor diví.
La propera vegada
si em permeteu triar,
preferiré ser aigua;
En gotes petitones
meloses i inconscients,
lluents en teranyines.
O en onades gegants,
brutals i irresponsables,
irades d’escuma.
Absorbiré brutícies,
netejaré ànimes,
humitejaré llavis,
ensorraré vaixells,
lleparé serralades,
desfaré fonaments.
I res farà que senti
ni per un breu moment
l’aflicció humana.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
Sovint acluco els ulls
i m’agrada somniar
panorames borrosos,
boirosos i imprecisos,
sense límits,
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’agrada que em grapegin,
amoixar i olorar,
rebre uns llavis humits
besant els meus roents,
sense límits
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’agrada molt sentir,
innocència al voltant,
assossec i alegria
de viure i de conviure,
sense límits
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’importa poca cosa
que se’m tombi el tinter,
i embruti aquests gargots
mentre la vida corre,
sense límits
amb la pell oberta.
Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats.
Pena de l’amor;
passava per casualitat
i el vam enredar
en el nostre joc de miralls.
Pena de l’amor;
en vetlla cada nit
esperant cada dia
que exhaurim el nostre verí.
Pena de l’amor;
que el vam cridar
per un encàrrec
més digne de la vanitat.
Pena de l’amor;
avui descansa en pau
mort i ofegat
per malfiances i orgulls.
Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats
Hi ha qui s’entesta
en ser poeta;
poeta dels ous,
poeta de les aus,
poeta d’ets i uts,
poeta que vol dir
paraules que acaben amb aules
sorolls que acaben amb olls
poeta que jo avui,
em sap greu,
però enyor
amb poemes muts
i ben farcits
d’avantparaules.
Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
quina destrucció
és l’apropiada,
em trobaràs a mi
sense saber què dir-te
muda i callada
però expectant
sempre esperant.
No em diràs res
ni jo sabré què dir-te,
no sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes,
l’orgull de les nostres
petites vides ferides
acabarà ensorrant
els darrers ponts
pels quals potser
tampoc hi havia sortida.
Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
em trobaràs a mi.
No sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes.
No em diràs res
ni jo sabré què dir-te.
La tardor enfiladissa
torna a enredar els circells
pels records estripats
i esgrogueïts per mil estius.
És ara quan desperto
d’un estiatge sec i llarg,
i de l’endormiscament
que em produeix la raó.
Ara arriba la vigília
dolça, solitària i lúcida.
La travessa cap als deserts
punxeguts d’hivern.
Primer serà el llit
de fulles agòniques,
la humitat dels núvols,
el groc dels fenassars.
Després vindràs tu
hivern estimat, roent,
amb tota la buidor
freda que m’acotxa.
La tardor enfiladissa
grimpa amunt pels peus
bruts de terra neta i molla
i arrela als ossos.
Incivilitzada 