Quan em perdo
entre els retalls de les flors,
la meva ànima
queda en suspens
i mira amb indiferència
tots els senyals suïcides,
la negror autocompassiva,
la distància de la raó
amb el món real,
que esgarrapa i és verd,
que viu i mor
en períodes minsos,
però deixa una llum
que omple el poc món
que em queda a l’abast.
Avui camino exhaurida
i em clavo els còdols
a les plantes dels peus,
no mesuro bé les petjades
i ensopego arreu.
.
No puc amb l’ànima,
i m’assec al teu costat
vell amic sense fulles,
i cerco els teus braços
folrats per la molsa.
.
Aquest sol fred i erm
em crema el moll dels ossos
quan resto allunyada
del teu brancatge
pèndol i resistent a les riades.
.
Com tu, jo avui,
sóc caducifòlia,
i em plau rebre
aquesta ombra foradada
al bell mig de la tardor,
quan tot just les fulles
s’ofeguen a la riera.
Avui, saps?
el Sol passa de llarg,
ningú no pregunta ni quin dia és,
més aviat diuen
quina nit és avui?
.
He baixat
a la llera de la riera
a confraternitzar amb tu hivern,
però quan t’acarono les galtes
ets fred, dur i altiu.
.
Ets marbre forjat
als forns més amagats del no-res.
Pedra, vidre, fragilitat?
Si fos per tu
no existiria ni el temps.
.
Una fulla d’àlber
em va dir ahir,
quan queia morta aquesta tardor
que tu has envaït
imprevisiblement,
.
que el temps no existeix
quan no passen coses,
i és per això que estic aquí amb tu,
humitejant els teus llavis
amb els meus dits.
Incivilitzada 