El meu jo post-polític

Posted: Juliol 7, 2013 in Opinions
Etiquetes: ,

[Escrit a Opinions sense Homologar el 7 de juliol de 2013]

Davant dels fets no només jo, molts altres ens preguntem què fer? També hi ha qui ho té clar i culpabilitza a la massa de passivitat, de no fer res. Sortir al carrer sembla una opció defensada sobretot pels més “coherents”. Molt pocs pensen a recórrer a la violència. L’experiència demostra que la violència és propietat del poder, genera elits violentes, probablement fracassarà perquè el poder actual, concentrat al voltant del nucli de gestió i pensament capitalista, la sap practicar millor i amb més mitjans que ningú. I si triomfés? Ja ho ha fet en alguns casos i l’elit que controlava la violència s’ha establert al capdamunt de la piràmide prioritzant en la conservació del poder en lloc de fer-ho en la transformació.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Art, esport, nacions i altres mentides

Posted: Novembre 4, 2012 in Opinions
Etiquetes: , ,

Envers l’existència o no de les coses se n’ha escrit i parlat molt, que és real i que no, per això quan diem que quelcom existeix o no se’ns podria exigir una definició de la mateixa existència de les coses, una idea de què és allò i que no ho és. I és clar, llavors caldria dir que aquest és un escrit que reivindica un tipus d’existència o un tipus de realitat, que fa el que pot per obrir-se pas entre tanta ficció, tan imaginari, tanta conceptualitat, i en definitiva tanta fal·làcia. No és materialista. Compte! No crec només en el que toco, veig, oloro, també crec en l’espiritualitat, però sí que penso que hi ha construccions que són ben bé mentida i no serveixen per a res.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Tomàquets del dimoni

Posted: Agost 15, 2012 in Flipades
Etiquetes: ,

Vaig trobar aquests Tomàquets del dimoni en un camp llaurat a prop del Molí de Calders. Davant hi havia un lledoner amb el fruit madur i vaig tastar la dolçor de la seva carn escassa. Normalment, es veu que aquests tomàquets del dimoni són negres o verds, i en aquest cas tenien un color carabassa sorprenent. I llavors jo vaig dir –doncs me’n menjaré un grapat. No són ni negres ni verds i això és un senyal que si me’ls menjo potser podré escapar de les urpes del capitalisme i viure per fi en un lloc pacífic sense ambicions ni hipoteques ni mercats– Dit i fet en vaig engrapar un bon tou amb les mans i nyam-nyam sense manies. De sobte em vaig veure convertit en un ésser minúscul i nostàlgic d’un passat més llunyà que l’immediat. Què dic? Més llunyà que el més llunyà dels passats però, així i tot, present en el meu estat d’ànim. L’angoixa em feia bullir per dins i d’entre la barbeta i la boca desprenia una ferum com de combustible químic. Si em passava el dit i l’ olorava la fortor era estranyament industrial.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Al final d’ETA

Posted: Octubre 25, 2011 in Opinions
Etiquetes: , ,

L’anunci per part d’ETA del final definitiu de les seves activitats ha resultat per a la majoria dels ciutadans espanyols, bascos, catalans, un bàlsam, una bona notícia dins d’aquest món actual on precisament el que escasseja són les bones notícies. Tot i que cal anar amb compte perquè un sector almenys molt sorollós (no sé si també nombrós) no ha encaixat la nova amb gaire esportivitat argumentant la insuficiència dels plantejaments d’ETA, la desconfiança en la seva declaració o la necessitat en definitiva de trinxar a l’enemic sense pietat encara que això provoqui més víctimes innocents. Es tracta de gent propera a l’esperit de la portada publicada pel rotatiu dretà ABC el dia en què va concloure la conferència de pau de Donosti, en el qual s’acusava el grup d’Annan, Adams, Ahern i altres personatges reconeguts internacionalment ni més ni menys que d’estar al servei d’ETA.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Presons identitàries

Posted: Octubre 24, 2010 in Llibres
Etiquetes: ,

[Escrit el 12 d’octubre de 2010 a Opinions Sense Homologar]

Ja ha passat el 12-O i com el 11-S o qualsevol altra data patriòtica jo només he aprofitat la festa del dia de festa, però mentre el rellotge passava per aquests moments i les seves agulles senyalaven fites tan transcendentals (no per a mi) jo estava llegint un llibre de Jean Daniel que ell va titular “La presó jueva”.

Aquest llibre que tracta envers la identitat jueva i la seva relació amb l’estat israelià, exercita en l’anàlisi sobre quelcom que ens és general a molts membres de la espècie humana a saber; la obsessió identitària, en una formula o altre, i la recerca forçada d’arrels a prop i lluny, allà on sigui.

Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se’ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Allò anti-siri

Posted: Octubre 24, 2010 in Opinions
Etiquetes: ,

[Post penjat a Opinions Sense Homologar el 20 de novembre de 2007] – [les coses no han  variat gens ni mica en termes de manipulació occidental del context i la darrera visita d’Ahmadineyad al Líban  demostra aquest fet; la premsa europea ha demonitzat la visita del president iranià. No tindria que ser necessari dir que Ahmadineyad és un criminal, però dificilment arriba als nivells d’algun dels nostres grans presidents occidentals. Wikileaks ens ho certifica!! ]

Síria es un país que segons el departament d’estat nordamericà pertany al denominat eix del mal. És una dictadura, no ens enganyem, Basher al-Assad és el fill del seu pare, i per això és el president de la República. No hi ha eleccions, la premsa està controlada, les ONGs estan prohibides i la gent no parla de política per por. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Algunes reflexions sobre la relació entre Lou Andreas Salomé i Rainer María Rilke.

(Article publicat a la revista Duoda 39/2010 en la meva vida pre-Trans)

La proposta que sorgeix del pensament de la diferència, formulat per dones, obre un camp de reflexió molt extens, encara que des del meu punt de vista, força més clar o definible per al sexe femení que per al masculí. És cert que planteja una resignificació del sexe masculí i de la seva càrrega cultural, però no ofereix a priori camins tan evidents com en el cas femení, i jo crec que això és perquè és més complicat resignificar un imaginari fundat en el desarrelament, i durant tants segles reforçat pel domini i el poder, que hom fonamentat en la creació, en la vida i en l’amor, que a més ha patit durant segles la invisibilització. Potser podria dir que és més factible visibilitzar allò invisibilitzat, mostrar allò ocult, que refundar quelcom excedit, sobrecarregat, i en cert sentit esgotat.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

A mida que aprofundeixo en l’estudi de la història, i reconec que ho faig lentament, un dels sentiments que pren força en mi és el de que la espècie humana des del neolític (potser abans) es transforma, de forma voluntària o per força de l’entorn, en una certa categoria de paràsit. Un paràsit que a més a més no en té prou en viure a expenses d’altres espècies, empobrint les seves qualitats de vida, si no que s’entesta en una empresa obsessiva que persegueix com a fi el parasitisme intern entre membres de la mateixa espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla indubtable. La domesticació de determinats animals s’ha entès com un procés inqüestionable i lògic, dons el món ha estat interpretat com fet a mida del ésser humà (principalment del ésser humà masculí), i això s’ha arribat a justificar mitjançant un déu, diferents deus, o el mateix explicat de diferents maneres. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Assaig obert envers la proposta de Lakoff.

1. Fonaments socials i marcs conceptuals.

Vivim en una societat en la qual, des del meu punt de vista, el més rellevant és el fet de que es funciona damunt dels fonaments d’un esquema de manutenció parasitari resolt amb diferents formes de praxis i construït en forma d’un continuum piramidal. El problema principal sembla raure en una estructura relativament antiga (procedent probablement del neolític o abans) de suport de la pròpia existència humana, encara que sembla cert que el poder de determinats marcs conceptuals pot ser crucial degut a que retroalimenta i modifica la estructura. De fet som probablement la única espècie capaç de patir de forma real les seves pròpies abstraccions, això si, amb excessiva freqüència dins d’aquest esquema de supervivència parasitari piramidal.

Davant la qüestió que planteja George Lakoff en el seu llibre “No pensis en un elefant”, relacionada amb el poder del llenguatge com a eina de construcció de realitats i de debat polític, entenent que política significa tot allò relacional, la meva reacció espontània és la de preguntar-me si realment la tasca de canviar el nostre model de relació social entre nosaltres mateixos, homo sapiens sapiens, i entre nosaltres i el medi del qual formem part, pot començar per la qüestió lingüística o imaginaria. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Conclusions d’un debat en l’assignatura d’Història Moderna de Catalunya realitzat durant el mes d’octubre de 2008.

1. Decadència o crisi?

El període de la història de Catalunya denominat per alguns historiadors “Decadència de Catalunya” carrega diverses qüestions d’ordre historiogràfic que després del debat sostingut al fòrum i de les classes rebudes a l’assignatura semblen per una banda més interessants encara d’abordar i per l’altra més complicats del que ja en un inici em semblaven.

En relació a la denominació de l’objecte de debat segueixo pensant que la paraula decadència té trets excessivament polititzats que exalten històricament determinats factors que al meu entendre son elitistes i no expliquen ni de lluny la realitat històrica que probablement es va viure en el territori. El poder de la monarquia catalana, l’esplendor del comerç català i la expansió territorial del regne son, pel que sembla, els elements comparatius que generen l’aparició del terme, oblidant que segons la informació existent la situació de la població a peu de terra no sembla que fos esplendorosa, sinó que més aviat semblava empitjorar des de feia temps sota l’augment de la extracció fiscal i el control senyorial. Llegeix la resta d’aquesta entrada »