Sempre el mot,
sempre el temps;
els eixos del no-amor.
Quan l’amor entra
surt la paraula,
s’atura el temps.
Quan l’amor surt,
els mots grinyolen
i el temps corre.
Quan l’amor entra
visc a l’oasi
i l’aigua em llepa.
Quan l’amor surt
creuo deserts
i el torb m’esbudella.
Avui tota despullada
em defenso de l’amor;
Les meves fulles mortes
reguen el sotabosc.
Llenço la meva pell
per aïllar-me del frec,
de la crua etzibada
d’un altre qualsevol.
Boixos, brucs i marfulls
tapen la cremor del fred,
un lloreret m’acotxa
i el riu canta tardors.
Demà arriba l’hivern
i ja no sé cap a on anar,
no demanaré cap plànol
per orientar-me enlloc.
He descobert que l’amor
també és fet de no-res
i entre àtoms de petons
hi ha un immens espai buit
que no cal emplenar.
Talment l’amor real
consisteix a servar
aquests espais en blanc;
paraules que no es diuen,
cartes que no s’escriuen.
Estimar l’amor.
Heus ací
el vertader somni
d’Albert Einstein.
–Com veuríem l’amor
estimant-lo?—
Si això succeís,
sobrevindria
la transformació
dels nostres cors
en partícules
de petons.
El temps tot ho plou,
tot ho sol,
tot ho col.
I amb una canya
pots pescar
impossibilitats.
Les llàgrimes
dissimulen
la pluja.
Les penes
s’assequen
al sol.
Un brou
fa sucoses
les cols.
Pel que fa a l’amor
encara no sabem
si és substància
o fenomen ondulatori.
Soc beneita, però diguem
per què no em vas fer
insensible i dura
com qualsevol roc
cairut i groller.
Llavors com a molt
amb l’aigua i el temps
amb el vent, la sorra
dels avantpassats
fina i abrasiva
m’hauria endolcit,
perdut les arestes,
convertit en còdol,
permetent el buit
en el frec amb d’altres
construint racons
entre les altres pedres
suaus i rodones,
on hi gaudiríem
joioses el teu amor diví.
Incivilitzada 