Incivilitzada

Avui finalment després d’un llarg trajecte soc ja al
DESERT.
L’amor es va ofegar en les fumeres de les meves
EMOCIONS.
Sentiments superficials i arestes volàtils colpejades pel
VENT.

Desert,
emocions,
vent.

Mentre compto grans de sorra m’entenc i puc saber
QUI SOC.
La llum dels astres m’acarona la solitud i em sé
BUIDA
Tampoc m’angoixo perquè demà el Sol em trobarà
SOLA

Qui sóc,
buida
i sola?

Tants anys d’amor en fals, però ja he tornat a aquells mons
ESTRANYS.
Contemplo els paisatges atapeïts de desitjos cecs i
FOLLS.
Que ja no van amb mi, perquè pertanyo al planeta del
No-AMOR.

Estranya,
folla
del no-Amor.

No estimo, ni odio, ni bordo,
només recompto els grans de sorra
amb la intenció de ser-ne un més.

Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats.

Pena de l’amor;
passava per casualitat
i el vam enredar
en el nostre joc de miralls.

Pena de l’amor;
en vetlla cada nit
esperant cada dia
que exhaurim el nostre verí.

Pena de l’amor;
que el vam cridar
per un encàrrec
més digne de la vanitat.

Pena de l’amor;
avui descansa en pau
mort i ofegat
per malfiances i orgulls.

Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats

Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
quina destrucció
és l’apropiada,
em trobaràs a mi
sense saber què dir-te
muda i callada
però expectant
sempre esperant.

No em diràs res
ni jo sabré què dir-te,
no sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes,
l’orgull de les nostres
petites vides ferides
acabarà ensorrant
els darrers ponts
pels quals potser
tampoc hi havia sortida.

Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
em trobaràs a mi.

No sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes.
No em diràs res
ni jo sabré què dir-te.