Posts Tagged ‘Antiespecisme’

Avui, després de dies d’inactivitat deguts a una baixada d’estat de salut torno al riu. Estic de sort perquè aquest mes de juliol ha plogut força. De fet, avui, quan escric això és 28, i el més s’acaba. Normalment, a finals de juliol el riu Calders està en estat agònic i aquest any és excepcional. L’aigua baixa amb empenta. La llera, per mal de les algues i molses, ha quedat neta i el fons de pedra es veu amb les seves tonalitats carabasses, verdes i marrons. És còmode caminar per dins l’aigua amb les botes posades perquè les avingudes de les darreres pluges torrencials ja han deixat de remoure sediments.

Ja no hi ha concerts d’ocells. Els rossinyols han marxat i de vegades s’escolta el piular agut dels petits caragolets. Hi ha peixos que ja han crescut una mica, però els que vaig veure fa deu dies deuen estar a Martorell, com a mínim. Aquests canvis fan que el riu sigui més màgic tot i que també em produeixen pena pels éssers que els pateixen. Desitjaria que tothom fos feliç, que el món fos una bassa d’oli i les criatures creixessin a l’estil del ramat de cabres del pastor del “Evangeli segons Jesucrist” de Saramago. (més…)

Niñapajaroglaciar – Mariana Matija

Posted: Juliol 5, 2025 in Llibres
Etiquetes:

Aquest llibre és una preciositat. Apunta directament a sensibilitats que són extremadament rellevants però menyspreades per la nostra societat colonial occidental; la relació espiritual amb la terra i els seus éssers, l’amor pels ocells, gats, ratolins, arbres, glaceres, la comunicació amb aquests éssers… Els llenguatges més enllà del llenguatge. La utilitat de les paraules.

L’he llegit a cavall entre la meravella per tanta bellesa descrita en la capacitat poètica de l’autora, i la tristor d’una realitat colpidora; tant en moments particulars en els quals comparteix la seva vivència personal com en el moment global que ens toca viure. El món de la Mariana Matija és el meu món, o el meu el seu. El seu antiespecisme es compon d’amor i budells; viure i patir la vida i la mort en altres cossos. (més…)

 

Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.

He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable. (més…)

Fulla d’àlber sota l’aigua del riu

S’acaba la primavera i arriba la calor. Ara ja fa uns dies que no plou, i tot i que el riu baixa amb empenta ja es noten les primeres reculades en forma de molses seques als vorals. Aquest cop vaig de visita al Racó dels Àlbers. Els llocs que batejo i santifico no tenen cap rellevància paisatgística per a la meva espècie i això em sembla encara més màgic. No hi sol haver cap construcció humana ni antiga ni nova, cap fenomen “natural” excepcional, res digne de ser senyalitzat als mapes, de fet al riu Calders hi ha pocs llocs “turístics”, i uso aquest concepte en un terme local.

La Font de Bellveí podria ser-ho, però les autoritats competents s’han encarregat de desgraciar el lloc. El cartell amb el poema de Josep Fàbrega ha estat arrencat i no l’han restituït, i una colla d’operaris han barrat l’accés a la font amb cinta d’obres de plàstic de color blanc-i-vermell, i malla metàl·lica, a l’estil més barroer i repulsiu possible. (més…)

Verneda i Roca del Visó des de dalt del contrafort del salt del Molí del Castell.

La gravetat crida l’aigua i li fa dibuixar relleus, l’empeny a buscar el lloc més directe per arribar al mar, o fins i tot li dona forces per què si no troba el camí l’esculpeixi. A on soc, entre 5 i 10 milions d’anys enrere, el riu feia un meandre espectacular que tendia a tancar-se cada cop més i envoltava el turó on ara hi ha les runes del castell de Calders. Un milió d’anyets enrere, el turó estava quasi envoltat d’aigua. El riu, en arribar a les immediacions del gual dels Dos Cabirols topava amb la resistència d’un contrafort rocós, però quan encara quedaven 300 mil anys perquè aparegués la meva estirp, va haver-hi un catacrac i el riu va obrir-se camí per on ara hi ha el salt d’aigua, i llavors el meandre es va fossilitzar.

(més…)

Com tots els llibres del cercle de lectura de Desirée Bela-Lobedde https://www.desireebela.com/ , aquest és un altre de ben intens i a més a més exigent. Només cal veure les referències utilitzades; Fanon, Cesaire, Lugones, Oyewumi, Quijano, Maldonado Torres i moltes més. Hi ha moltíssima matèria, i jo aquesta vegada he volgut concentrar-me a comentar un sol capítol; el de Syl titulat “Revalorant allò humà com una forma de revalorar allò animal.” Precisament perquè em venia molt bé per repassar el funcionament d’aquesta línia de pensament decolonial.

De totes maneres a mi les reflexions de les germanes Ko em fan pensar que en el fons el que sento és que hauríem de superar l’antiespiritualitat del pensament occidental. No em sembla tant una cosa d’humanitat o animalitat, i la seva depreciació o revaloració consegüent. Si no més aviat de dotar d’espiritualitat tots els éssers, i deixar de permetre que la colonialitat cosifiqui tot el que se li posa pel mig. De fet, colonialitat i cosificació van de bracet i efectivament de poc serveix animalitzar allò humà, o humanitzar allò animal si al final tot acaba caient en el pensament de la colonialitat i la seva cosificació.

(més…)

Aquest migdia feia calor i ja no m’esperava trobar gel, però a la banda més obaga de l’esplanada que fa el riu abans del salt del molí del castell, encara he trobat llocs, on trams d’aigua que no tenen gaire moviment, romanen glaçats. No sé com aniran les coses aquest any al riu. Fa temps que no veig al bernat pescaire, ni al visó americà. La sequera potser ha aconsellat a l’au fer residència a un altre lloc, i al visó potser l’han denunciat, capturat i mort. La tirania humana és ridícula fins i tot quan pretén conservar la biodiversitat. (més…)