Posts Tagged ‘Antiracisme’

He llegit darrerament tres llibres d’assaig ubicats en el context dels darrers 30 anys de França i he pogut confirmar la sospita del fet que es tracta d’un estat terrible. Jacques Rancière amb “Los 30 ingloriosos”, Houria Bouteldja “Patanes y bárbaros” i ara Fatima Ouassak amb “El Poder de las madres”. Ho ha estat en el passat i ho continua sent ara. No vull fer servir la paraula país, perquè és un terme que obre altres perspectives. Un estat colonial, racista i terrorista. Estic amanint aquesta exploració amb un llibre de la Comuna de París i un altre de la revolució haitiana en el context de la Revolució Francesa. Potser el rastre de la maldat s’inicia amb Carlemany, seria interessant explorar-ho. Li faci mal a qui li faci mal, és la crua realitat. Com es pot viure sota estructures de poder semblants i no adonar-se’n no ho sé. És una pregunta que em faig a mi mateixa en relació amb Espanya, però també una Catalunya que pogués tenir estat.

La situació que exposa Fàtima Ouassak és la de la marginació i repressió que pateixen els joves, les nenes i els nens de famílies racialitzades a les escoles públiques franceses, però es tracta d’una situació que es replica de forma molt semblant a Catalunya, i tot i que és una política institucional dissenyada des de dalt, part del professorat hi participa amb entusiasme. Hi ha un supremacisme que infecta fins i tot a gent que es creu d’esquerres, que es fonamenta en el culturalisme i la islamofòbia. Per a la gent honesta i amb desig de créixer en el bon sentit de la paraula els recomano que aprofundeixin en les problemàtiques del culturalisme i la islamofòbia. Són les noves versions d’un racisme que ha depurat el biologicisme per adaptar-se al discurs racional actual. (més…)

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. (més…)

– Reflexions al voltant de “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière –

Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació. (més…)

— L’escàndol del desnonament del B9 —

Com sabeu o hauríeu de saber la situació dels desnonats de l’Institut B9 és terrible. Entrat l’hivern dormen en carpes a sota el pont de l’autopista C31 sense cap suport institucional previst. L’Ajuntament de Badalona en una acció absolutament despietada i repugnant els ha fotut al carrer sense opcions habitacionals i la Generalitat encara s’està pensant que fer o sí fer alguna cosa al respecte. El cas és que no és una pura qüestió de racisme, que també, sinó una qüestió de lluita de classes clara que vol ser disfressada amb temes fronterers. Hem de ser conscients que en aquest món global refugiar-se en les fronteres fa temps que és una estupidesa i un error greu. Situem-nos;

El negoci de la ferralla és gestionat a l’àrea metropolitana per empreses privades locals que fan negoci amb la seva recol·lecció, i per a recol·lectar-la usen a persones migrants sense contracte que treballen pel seu compte sense cap mena de cobertura social, i se’ls hi paga una merda. Evidentment, no es poden permetre un habitatge digne, al marge que la nostra societat racista no els hi facilitaria llogar-la, i dormen en llocs abandonats sense ús per sobreviure. (més…)

Fa anys que el “bonisme” és a la diana dels defensors del neoliberalisme, del capitalisme més cru i despietat, de la segregació, de la destrucció de la natura, dels genocidis, de l’abandó dels nàufrags a alta mar i altres atrocitats. Hauríem d’interpretar que aquesta és un senyal del camí a seguir; bonisme. Mauro Entrialgo, en el seu excel·lent llibre “Malismo” defineix aquesta conducta com “el mecanisme propagandístic que consisteix en l’acció pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial”.

Fins fa poc el poder colonial i capitalista tenia la necessitat d’utilitzar la propaganda de manera que respectava un cert discurs ètic. Encara que mentís i ho fes de forma hipòcrita s’esforçava a fer-nos creure que darrere de la seva narrativa hi havia una moral de fons. Des de fa un temps l’aposta és dir-nos a la cara que són uns malparits i que la conducta malparida és l’única guanyadora. (més…)

Davant la incivilització occidental que ens toca viure sovint les persones blanques decents, que reconeixem el pes del racisme estructural a les nostres societats i la xacra que suposa el capitalisme, ens trobem desesperades sense saber on buscar referents o solucions. Sorprenentment, aquestes solucions les tenim molt més a prop del que ens pensem. En aquest llibre Pastora Filigrana ens mostra com el poble gitano ha patit i pateix des de fa segles una opressió furibunda per no seguir els patrons capitalistes i colonials al peu de la lletra. L’autora ens parla del mutualisme, eco-feminisme, autogestió dels conflictes, de la resistència contra el xantatge renda-treball i d’altres eines de cooperació i de resistència de la cultura gitana que hem ignorat i/o criminalitzat al llarg de la història des de la supèrbia del nostre supremacisme conscient o inconscient. (més…)

Em van quadrar moltes coses quan vaig constatar que el feixisme a Espanya va sorgir del colonialisme a Cuba. No és que m’estranyés perquè hi trobava moltes relacions des de feia temps, però no imaginava que existís una relació tan directa com ho demostren, per exemple, Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, a l’assaig “El fascio en las Ramblas”. La colonialitat i el seu capitalisme inherent tard o d’hora sempre generen el feixisme a les metròpolis, i ara torna a reproduir-se la mateixa dinàmica. Ho vam veure a l’Alemanya nazi. Aquell estat-nació supremacista fracassat en la seva dèria colonial i derrotat en la Primera Guerra Mundial, que ja havia executat atrocitats contra pobles no europeus com l’Herero, quan es va quedar arraconat es va devorar a ell mateix. Ho veiem a la França decadent actual, que no paeix la seva pèrdua de poder neocolonial, i a EUA, que digereix molt malament la seva decadència i es podreix internament. Els imperis colonials quan perden terreny es canibalitzen a si mateixos mitjançant el feixisme, i el feixisme no és més que una deriva del capitalisme colonial, que cria els corbs que es mengen els seus propis ulls. (més…)

Hi ha moltes paraules que hauríem de resignificar i algunes desterrar del nostre vocabulari, sobretot quan s’usen socialment. Una d’elles és “integració”. Li demanem a la gent migrant que quan venen a viure aquí s’integrin, i he de suposar que és a la societat existent al que es refereixen. El problema és que això que donem per fet, aquesta “societat existent”, és una falòrnia, i a mesura que passen els dies encara ho és més. Els delinqüents que ens governen, visiblement o invisiblement, ja no es preocupen de dissimular el que dic.

(més…)

Com farem una política per mantenir la llengua que no exerceixi racisme ni aprofondeixi en la nostra possició de poder atorgat per la supremacía blanca? (Exercici per a una possible resposta a una pregunta clau del llibre “Tumbar la blaquitud” de Maria Ignacia Ibarra E.)

Crec que, en primer lloc, hauríem de tenir en compte que per considerar una llengua viva i aprofitable, aquesta hauria de ser capaç de pronunciar les transformacions necessàries, hauria de ser utilitzable per a generar coneixement des de les classes productores o oprimides, hauria de generar un coneixement que permetés assolir la justícia social i alliberar a totes aquestes persones i oferir-los una relació amb el món harmònica. Si una llengua no és viva o està moribunda hi ha dues possibilitats; reviure-la o deixar que desaparegui definitivament. No necessitem la paraula com un folclor, ni com una tradició, i menys com una eina d’opressió farcida de mentida i falsedat, la necessitem per fer la revolució, per enderrocar aquest règim modern infectat pel capitalisme i la colonialitat. I per a reviure una llengua i la seva paraula cal posar-la en mans de les classes oprimides pel sistema modern/colonial, i sotmetre-la al seu judici i a la seva intervenció.

(més…)

Com a persona blanca que escolta i aprèn antiracisme i decolonialitat, cada cop em pregunto amb més insistència què podria fer que tingués el màxim abast possible per enfrontar-me a la meva pròpia civilització colonial, racista, patriarcal, capacitista i classista. No només des de l’actitud personal d’escolta i respecte a les persones oprimides que em formen, sinó d’una manera directa i internacionalista, posant el cos en les lluites d’alliberament anticolonials.

La lluita d’alliberament dels pobles oprimits per la colonialitat també és la meva lluita perquè, encara que sigui blanca, jo no em reconec en la meva “civilització”. A més, com cos trans i de classe baixa, algunes d’aquestes opressions també m’aixafen, motiu pel qual no em costa gaire relacionar-les amb aquest fenomen que es va fundar en el tràfic de persones, el genocidi i la destrucció del món fa més de 500 anys. (més…)