Arribo al gual dels cabirols i el riu baixa molt ple. Baixo a la llera i intento creuar, però no m’atreveixo. Hi ha punts en els quals les botes katiuskes em quedarien cobertes i a més a més no veig bé el fons. Hi ha un arbre preciós a l’illa dels salzes i volia donar-li una ullada. Està florit, pot ser un prunyoner o alguna rosàcia. Les seves floretes blanques petites són nombroses i enmig de la verdor i amb l’aigua argentada de fons exposa una imatge metafísica. He de desistir. Avui no podré accedir a aquest arbre tan atractiu.
Dic de l’aigua que és argentada, però en realitat no és un color tan simple. És un color lluminós, de vegades metàl·lic, en el qual també traspua bromera, densitat, turbulència i uns pics de verdor. Tenim la mania d’argentar-ho tot i la natura ofereix colors impossibles de definir amb certesa. Si amb aquests colors se’n pogués fer una joia seria infinitament més bella que qualsevol de plata. (més…)
Incivilitzada 