S’apropa la tardor. L’estiu aquest any ha estat benèvol. Les calors han arribat a punts crítics un parell de setmanes, però la resta ha donat dies transitables amb ruixats que han anat vivificant la terra de tant en tant. Fa quinze anys que corro per aquestes lleres. No és massa temps, però mai havia viscut un agost tan humit. El cabal del riu es manté. El meu patiment pels peixos ha desaparegut. Normalment, quan arriba l’estiu molts moren atrapats per la sequera i aquest any no ha estat així. Encara hi ha aigua i n’hi ha centenars i centenars.
Avui és el primer dissabte de setembre i les molses i algues, tot i haver plogut, han crescut. No han arribat a entapissar tota la llera, i en alguns llocs han fet composicions molt boniques. No soc una entesa, ni de bon tros, però de l’art es diu que és una cosa humana. En canvi, a mi em fa la sensació que el millor art és el no-humà. L’intento capturar en imatges a través de la càmera de fotos i algú dirà que aquí hi ha intervenció humana, però és que en realitat l’art ja és allà i jo l’únic que faig és enquadrar-lo matusserament. Tota la llera del riu és art en moviment. El riu és l’artista i jo agafo imatges de bocins de la seva obra per poder-los compartir i admirar la seva bellesa. (més…)
Incivilitzada 