Posts Tagged ‘Decolonialitat’

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. (més…)

Perquè un lloc sigui màgic em calen poques coses. Poques però molt valuoses, per exemple aigua. Per a mi l’aigua és quasi imprescindible, i dic quasi per no excedir-me en una falsa seguretat en mi mateixa. La màgia, per deixar-se veure, m’exigeix inseguretat.

A poder ser ha d’haver-hi éssers vius que no siguin humans i que siguin lliures. Es tracta d’una màgia llurs ingredients no poden ser manipulats. Els puc buscar, però quan els trobo han de conformar l’elixir per ells mateixos. De fet, la màgia els hi ve de la força suprema, i només ella pot subministrar l’energia precisa a cadascun dels ingredients.

Necessito els ingredients, però també és imprescindible la meva predisposició. Parlo sempre d’una màgia que em travessa el cos de manera que en soc conscient. Si no hi ha consciència pot haver-hi màgia, però no hi soc present. Estaré allà sense ser-hi. Una situació molt habitual en els humans; no ser capaços d’estar.

(més…)

 

Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.

He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable. (més…)

Fulla d’àlber sota l’aigua del riu

S’acaba la primavera i arriba la calor. Ara ja fa uns dies que no plou, i tot i que el riu baixa amb empenta ja es noten les primeres reculades en forma de molses seques als vorals. Aquest cop vaig de visita al Racó dels Àlbers. Els llocs que batejo i santifico no tenen cap rellevància paisatgística per a la meva espècie i això em sembla encara més màgic. No hi sol haver cap construcció humana ni antiga ni nova, cap fenomen “natural” excepcional, res digne de ser senyalitzat als mapes, de fet al riu Calders hi ha pocs llocs “turístics”, i uso aquest concepte en un terme local.

La Font de Bellveí podria ser-ho, però les autoritats competents s’han encarregat de desgraciar el lloc. El cartell amb el poema de Josep Fàbrega ha estat arrencat i no l’han restituït, i una colla d’operaris han barrat l’accés a la font amb cinta d’obres de plàstic de color blanc-i-vermell, i malla metàl·lica, a l’estil més barroer i repulsiu possible. (més…)

Les dimensions de l’atac global contra la biodiversitat que el sistema-món colonial i capitalista du a terme queden molt ben explicades en aquesta obra. Fins i tot, en captar l’abast, provoquen una certa sensació de desesperació. És difícil de digerir la maldat i l’estupidesa que radiquen en les persones que dirigeixen corporacions com Bayer, BP o tantes altres. Vandana Shiva deixa molt clar la raó per la qual és imprescindible un sentiment d’unicitat amb el món, amb la terra, amb les seves criatures. També exposa amb brillantor perquè la biodiversitat i la diversitat en tots els sentits son una garantia de supervivència i benestar. Des del meu punt de vista crec que només caldria fer un pas més i relacionar aquesta cosmovisió, emparada en el tàndem unicitat-diversitat, amb l’espiritualitat per tal de completar-la, però potser l’autora es reserva aquesta part, pensant en un públic occidentalitzat, que és incapaç de respectar les epistemologies que conserven des de la seva generositat i humilitat un espai per a l’amor pel tot inabastable. (més…)

Sense nom

Posted: Juny 7, 2025 in Opinions
Etiquetes: , ,

Soc un ésser molt antic, més antic que la modernitat. No recordo el meu nom genèric, però tampoc m’importa. Hi ha qui diu que el que no té nom no existeix i a mi no m’importa no existir, tenint en compte que la concepció de l’existència és molt restringida. L’existència no està supeditada a la paraula, com el soroll i les ones d’una pedra que cau en un riu no estan supeditats a l’existència humana. La paraula és l’artefacte que ens disposa el món per entendre una minúscula part del que passa, del que ha passat, del que passarà, però sempre hi haurà una infinitat de coses sense nom. (més…)

Davant la incivilització occidental que ens toca viure sovint les persones blanques decents, que reconeixem el pes del racisme estructural a les nostres societats i la xacra que suposa el capitalisme, ens trobem desesperades sense saber on buscar referents o solucions. Sorprenentment, aquestes solucions les tenim molt més a prop del que ens pensem. En aquest llibre Pastora Filigrana ens mostra com el poble gitano ha patit i pateix des de fa segles una opressió furibunda per no seguir els patrons capitalistes i colonials al peu de la lletra. L’autora ens parla del mutualisme, eco-feminisme, autogestió dels conflictes, de la resistència contra el xantatge renda-treball i d’altres eines de cooperació i de resistència de la cultura gitana que hem ignorat i/o criminalitzat al llarg de la història des de la supèrbia del nostre supremacisme conscient o inconscient. (més…)

Em van quadrar moltes coses quan vaig constatar que el feixisme a Espanya va sorgir del colonialisme a Cuba. No és que m’estranyés perquè hi trobava moltes relacions des de feia temps, però no imaginava que existís una relació tan directa com ho demostren, per exemple, Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, a l’assaig “El fascio en las Ramblas”. La colonialitat i el seu capitalisme inherent tard o d’hora sempre generen el feixisme a les metròpolis, i ara torna a reproduir-se la mateixa dinàmica. Ho vam veure a l’Alemanya nazi. Aquell estat-nació supremacista fracassat en la seva dèria colonial i derrotat en la Primera Guerra Mundial, que ja havia executat atrocitats contra pobles no europeus com l’Herero, quan es va quedar arraconat es va devorar a ell mateix. Ho veiem a la França decadent actual, que no paeix la seva pèrdua de poder neocolonial, i a EUA, que digereix molt malament la seva decadència i es podreix internament. Els imperis colonials quan perden terreny es canibalitzen a si mateixos mitjançant el feixisme, i el feixisme no és més que una deriva del capitalisme colonial, que cria els corbs que es mengen els seus propis ulls. (més…)

Hi ha moltes paraules que hauríem de resignificar i algunes desterrar del nostre vocabulari, sobretot quan s’usen socialment. Una d’elles és “integració”. Li demanem a la gent migrant que quan venen a viure aquí s’integrin, i he de suposar que és a la societat existent al que es refereixen. El problema és que això que donem per fet, aquesta “societat existent”, és una falòrnia, i a mesura que passen els dies encara ho és més. Els delinqüents que ens governen, visiblement o invisiblement, ja no es preocupen de dissimular el que dic.

(més…)

Com farem una política per mantenir la llengua que no exerceixi racisme ni aprofondeixi en la nostra possició de poder atorgat per la supremacía blanca? (Exercici per a una possible resposta a una pregunta clau del llibre “Tumbar la blaquitud” de Maria Ignacia Ibarra E.)

Crec que, en primer lloc, hauríem de tenir en compte que per considerar una llengua viva i aprofitable, aquesta hauria de ser capaç de pronunciar les transformacions necessàries, hauria de ser utilitzable per a generar coneixement des de les classes productores o oprimides, hauria de generar un coneixement que permetés assolir la justícia social i alliberar a totes aquestes persones i oferir-los una relació amb el món harmònica. Si una llengua no és viva o està moribunda hi ha dues possibilitats; reviure-la o deixar que desaparegui definitivament. No necessitem la paraula com un folclor, ni com una tradició, i menys com una eina d’opressió farcida de mentida i falsedat, la necessitem per fer la revolució, per enderrocar aquest règim modern infectat pel capitalisme i la colonialitat. I per a reviure una llengua i la seva paraula cal posar-la en mans de les classes oprimides pel sistema modern/colonial, i sotmetre-la al seu judici i a la seva intervenció.

(més…)