Asseguda sota un corner a la vora del riu, en un raconet sec de la llera de pedra calcària per on llisca el riu, escolto la simfonia d’ocells i aigua. Hi ha diferents ocells, però els que porten la veu cantant són els rossinyols i s’escolten clarament entre els arbres des dels quals també algun tallarol i algun altre pardal canten. És un so potent i preciós. Tancar els ulls és imperatiu. Em costa, però ho he de fer perquè no sé fruir de tantes arts alhora; la música, el paisatge, el tacte de la pedra, les olors i el sabor de l’aire. Per captar la dimensió de l’obra cal saber-ne més i tenir més capacitat d’atenció que en una òpera. (més…)
Posts Tagged ‘flors’
Llocs màgics – Amor de riu
Posted: Mai 24, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, flors, primavera, Riu
0
Calabruixa
Posted: Abril 24, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: flors, primavera, Riu Calders 0, wildflo
Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.
Un dels regals més preciosos que em van fer quan vivia a Moià va ser mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers també són cultivats en jardineria, però en aquestes terres creixen de manera espontània a boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que d’alguna manera ja estem massa al sud de la seva zona de població, aquests lliris es poden trobar en determinats reductes del Moianès.
La caminada no és gens llarga. Des de la carretera de Moià a Collsuspina, prop de la Torre d’en Casanova, una pista s’interna per la vall que forma el torrent d’en Boladeres i puja fins a la casa abandonada de Cal Cendresa. Com sol passar en botànica en una zona poc suggerent hi trobes almenys, fins a on jo sé, dues sorpreses enormes; els lliris de neu (Galanthus nivalis) i més amunt en els vessants propers a les ruïnes de la casa esmentada, els narcisos dels poetes (Narcissus poeticus). De fet, abans que el Moianès es convertís en comarca, el lloc era l’únic del Bages en el qual creixien aquests narcisos tan bonics, però em centraré en els lliris, perquè són els que ara mateix acaben de florir. (més…)
Mig estripada la flor
llueix gràcil i digne,
mig estripada,
encara dempeus
i em fascina.
Mig estripada la flor
tampoc no claudica,
mig estripada,
ni es pensa
pas lletja.
Mig estripada la flor
amb forats i mossecs,
mig estripada,
amb talls
i esgarrapades.
Mig estripada la flor,
mig estripada jo.
El dia és gris i ventós. No em fa patxoca sortir de casa. Obro una mica la cortina de l’habitació i contemplo un cel cec, una massa blana i blanca. Des de fa uns dies em sento apàtica, però faig un esforç i abandono el llit decidida a fotografiar flors. No és el dia perfecte, l’aire bufa enutjós, el riu sembla fluir a l’inrevés perquè la seva superfície es mou en el sentit de les ventades, però en definitiva decideixo que no vull que els fets visibles m’immobilitzin. Em dic a mi mateixa; caminaré una mica, cercaré flors, i amb el meu supergadget protètic capturaré les seves freqüències. Flors lliures, flors al seu aire, flors sense test, flors sense sant jordis, veritables flors.
Quan em perdo
entre els retalls de les flors,
la meva ànima
queda en suspens
i mira amb indiferència
tots els senyals suïcides,
la negror autocompassiva,
la distància de la raó
amb el món real,
que esgarrapa i és verd,
que viu i mor
en períodes minsos,
però deixa una llum
que omple el poc món
que em queda a l’abast.
Incivilitzada 