Posts Tagged ‘Hª Conteporània’

Davant la incivilització occidental que ens toca viure sovint les persones blanques decents, que reconeixem el pes del racisme estructural a les nostres societats i la xacra que suposa el capitalisme, ens trobem desesperades sense saber on buscar referents o solucions. Sorprenentment, aquestes solucions les tenim molt més a prop del que ens pensem. En aquest llibre Pastora Filigrana ens mostra com el poble gitano ha patit i pateix des de fa segles una opressió furibunda per no seguir els patrons capitalistes i colonials al peu de la lletra. L’autora ens parla del mutualisme, eco-feminisme, autogestió dels conflictes, de la resistència contra el xantatge renda-treball i d’altres eines de cooperació i de resistència de la cultura gitana que hem ignorat i/o criminalitzat al llarg de la història des de la supèrbia del nostre supremacisme conscient o inconscient. (més…)

Estimats companys i companyes,

Soldats de l’Exèrcit Popular, milicians i milicianes; aquells que sou aquí acollits en aquesta terra damunt la qual ara mateix estic dempeus, us vull agrair de tot cor el vostre sacrifici, la vostra valentia, honestedat, honradesa i en definitiva el vostre amor per la llibertat i per la vida de les persones senzilles i treballadores que amb la vostra lluita van albirar horitzons pròspers i de veritable pau, de pau sense por, de pau alegre, de pau tendre i amorosida.

Estic aquí també per fer memòria, per amarar-me de vosaltres. Em descalço aquí damunt d’aquesta terra per sentir-vos, per arrelar a aquesta terra xopa de la vostra sang generosa i excelsa. Vinc aquí perquè sé que em donareu força. Vosaltres vau donar la vostra vida per la gent que fugia de la barbàrie feixista, per protegir la seva retirada. Vau demostrar que el món no està compost només de covards i miserables, que hi ha persones disposades a donar-ho tot per la veritat. Vosaltres vau estar en el lloc correcte de la història, encara que després, tan sovint, la història l’expliquin els traïdors i els miserables. (més…)

La irrupción del Estado Islámico en Próximo Oriente produjo un gran estupor entre la gente occidental, sobretodo por la brutalidad e intolerancia extremas que impulsa el espíritu de este movimiento islamo-fascista. Desde mi punto de vista un poco de repaso en la historia contemporánea de la región aún genera más estupor, porqué nos demuestra que el fenómeno no es tan nuevo y que sorprendentemente ha sido tolerado y apoyado por Reino Unido desde su concepto pragmático de dominio fundamentado en la Pax Británica, un relevo tomado por EEUU con su Pax Americana y sus interesadas y hipócritas relaciones con Arabia Saudita.

(més…)

Con frecuencia, ante determinados problemas de carácter territorial, ya sean de tipo interno o que puedan estar relacionados con conflictos entre dos o más estados-nación, se recurre a la idea del derecho internacional. Es un artefacto que siempre me ha resultado extraño, o por lo menos dudoso en cuanto a su supuesta legitimidad, porque la historia nos muestra que ese tal “derecho” se ha fundamentado por lo general en la fuerza. Seguramente lo que debería haber es una justicia internacional que obligara a todas esas potencias que han usado la fuerza y han generado graves problemas de convivencia en diferentes partes del mundio a reparar sus crímenes.

(més…)

El informe King-Crane sigue pareciéndome muy interesante e importante de leer. Es un referente que de algún modo nos permite pensar en lo que pudo haber ocurrido (o no) en aquella zona, en caso de que las potencias coloniales de la época hubieran escuchado alguna de las peticiones formuladas por la población.
Las Resoluciones del Congreso General Sirio, que tuvo lugar el 2 de julio del 1919, no coinciden exactamente con las voluntades de la gran mayoría de la población de lo que venía a llamarse entonces la Gran Siria, pero casi.

(més…)

Intentando reflexionar y entender el pasado reciente de Oriente Medio y en concreto acerca de lo que después de la I Guerra Mundial venia a llamarse la Gran Siria, intento encontrar asideros desde los que me sea posible desarrollar lo que pienso y siento, y uno que me parece apropiado es el informe King-Crane realizado en agosto de 1919 por encargo de la administración estadounidense, entonces presidida por Woodrow Wilson.

(més…)

Una de las cuestiones que más me inquieta desde hace años es la de tener la sospecha de que el destino de los pueblos de Oriente Próximo quizá podria ser distinto a no ser por la tremenda injerencia que Occidente ha practicado en la región. Últimamente, navegando entre lecturas de diverso tono, intento verificar si esta óptica, tan común en un amplio espectro de la izquierda, es correcta o no. Ante todo quiero aclarar que desde mi punto de vista nunca es posible achacar todos los males de una zona del planeta a un tipo de factor, en este caso endógeno o exógeno. Normalmente se juntan ambos factores. Lo que si que creo que es cierto es que a veces los factores exógenos pueden potenciar ostensiblemente a los endógenos, y este creo que podria ser el caso de esa zona de Oriente Próximo que tanto nos preocupa ahora.

(més…)

Algunes reflexions sobre la relació entre Lou Andreas Salomé i Rainer María Rilke.

(Article publicat a la revista Duoda 39/2010 en la meva vida pre-Trans)

La proposta que sorgeix del pensament de la diferència, formulat per dones, obre un camp de reflexió molt extens, encara que des del meu punt de vista, força més clar o definible per al sexe femení que per al masculí. És cert que planteja una resignificació del sexe masculí i de la seva càrrega cultural, però no ofereix a priori camins tan evidents com en el cas femení, i jo crec que això és perquè és més complicat resignificar un imaginari fundat en el desarrelament, i durant tants segles reforçat pel domini i el poder, que hom fonamentat en la creació, en la vida i en l’amor, que a més ha patit durant segles la invisibilització. Potser podria dir que és més factible visibilitzar allò invisibilitzat, mostrar allò ocult, que refundar quelcom excedit, sobrecarregat, i en cert sentit esgotat.

(més…)

La bomba i el renec són, sobretot,

una mateixa cosa: un desfogament

destructor de la impotència per crear.”

Joan Maragall.


1. Una ciutat només somniada.

Dir que la setmana tràgica va marcar un abans i un desprès en la història de Barcelona seria poc original, i fins i tot perquè no, probablement inexacte. Si entenem la història com un mar on els processos discorren en les profunditats i els fets despunten en la superfície com ones més o menys crespades o fins i tot en alguns moments com sismes submarins podríem dir que aquell setmana va ser la símptoma d’un cúmul de tensions que van esclatar amb una raó poderosa, però que aquesta raó donades les circumstàncies, enlloc de ser la guerra a Africa, hagués pogut ser un altra, i que va reflectir, entre altres coses, que Barcelona estava fracturada al menys en dues realitats enfrontades [López, 1993].

El que sembla clar és que simbòlicament la setmana tràgica va representar un cop molt dur a les aspiracions d’aquells ciutadans espanyols que encara creien en la possibilitat de construir un projecte democràtic i comú. (més…)