Amb el fred i els ponts arriben oportunitats per viatjar aquí al costat de casa i tornar a reveure el riu i els boscos. Fa molt de temps que no plou de veritat, però malgrat tot, les boires que s’escampen per les fondalades des de Puigsagordi cap a Castellterçol permeten que el riu baixi amb prou aigua per sentir que les coses encara funcionen.
Posts Tagged ‘Riu Calders 0’
Autènticament no autèntic
Posted: Octubre 30, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Riu Calders 0, Soroll
És novembre i els camins de la ribera del riu estan polsegosos. Una parella fa mindfulness en posició de loto al damunt de la roca on hi ha la veta de quars. Tenen un gosset que els hi fa companyia en silenci i de forma molt disciplinada. Ningú borda ni diu bon dia. Jo no els hi dic res per por de trencar l’encanteri. A 30 metres darrere d’una roca han deixat aparcat el cotxe SUV. No han pogut venir ni caminant des de la Ponsa fins al punt espiritual i ho han fet en un SUV. Això si, els seus esperits romandran nets i purificats. El quars de la beta els hi transmetrà les seves vibracions metamòrfiques.
Territorialitzada per l’aigua
Posted: Agost 21, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Riu Calders 0
Probablement, les darreres pluges han estat insuficients per sadollar les necessitats energètiques i d’aigua de la nostra societat, però almenys a mi m’han aturat el procés de desterritorialització que vivia aquestes darreres setmanes. (més…)
Avui el riu feia pena. De fet, algunes parts han desaparegut. Porto pocs anys per aquests llocs, però en els darrers 12 mai havia vist desaparèixer el Torrent de la Fàbrega just a l’inici de l’estiu. El canvi climàtic no va de “farol” i aquest any es fa notar amb força. La primavera per a mi aquest any quasi no ha existit; el fred se m’ha fet llarg i quan començava a assaborir-la una mica, la calor ha aparegut impetuosament en ple mes de maig.
Nevada al riu i rave a ple dia
Posted: Mai 7, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, música no humana, Riu Calders 0
Avui al riu passaven moltes coses; un gran rave organitzada a ple dia per moltes granotetes que feien tant soroll que ja no paraven atenció a la meva proximitat. Així i tot, m’he apropat sigil·losament seguint els corriols que fan els senglars i les he escoltat amb cura per poder gaudir de les seves veus. Potser era un rave, però també podia ser que fos un gran debat granotenc en el que es parlava amb certa impotència de què es podia fer amb la humanitat. (més…)
Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en que bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en què bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Calabruixa
Posted: Abril 24, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: flors, primavera, Riu Calders 0, wildflo
Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.
Vagarejar en Walkabouts
Posted: Abril 12, 2019 in Caminar pel riu, Caminars diversosEtiquetes: Caminar, Francesco Careri, Riu Calders 0, Walkspaces
Avui estic al meu estimat riu de sempre. Intento caminar ignorant les nostres presències. El meu cap diu natura, natura, natura… Repeteixo aquesta ficció amb desig. Si veig un visó no li preguntaré la raó de per què és aquí. Hi ha tantes coses que són producte de les nostres presències! De vegades m’emmalalteix ser-ne conscient. Li dic al meu cap que calli i que es deixi passejar amb el seu cos dissident, com si fos el que és, una part més d’aquest últim.
Decideixo iniciar un dels meus humils “walkabouts” personals mitjançant els quals intercanvio sensacions amb comunitats llunyanes de forma cibernètica. Paraula aquesta de “walkabout” que vaig llegir al llibre de “Walkspaces” de Careri, i que segurament no significa un recorregut iniciàtic més o menys delineat que recorre un sistema geogràfic organitzat sobre la base de determinades llegendes, mites, senyals dels avantpassats o creences d’una comunitat, però és el que jo entenc. (més…)
Una de les zones que també sovintejo en les meves caminades és la del riu Calders al sector que va des de gairebé el seu naixement, en els rierols propers a Collsuspina, fins on pren contacte amb Navarcles. És una zona molt extensa, que més o menys a partir de Marfà es va definint com a riu, i que més endavant forma uns meandres molt marcats. Algun d’aquests meandres han estat abandonats per la llera, s’han convertit en zona de cultius i representen de forma molt didàctica el model de formació geològica d’aquest tipus d’estructura.
Vaig començar a explorar la zona intensament a principis de l’any 2010, quan em van diagnosticar la meva malaltia autoimmune. Va ser un alleujament per al meu estat físic i mental mudar-me del Poble Sec fins allà. El contacte amb aquell entorn natural em va fer més suportable el nou estigma. No obstant això, ara que ja fa gairebé deu anys que vagarejo per allà, els meus sentiments i divagacions van prenent altres formes. Aquest no deixa de ser un territori que es troba immers a mig camí entre el maltractament i l’abandonament. (més…)
Incivilitzada 