S’acaba la primera part en un lloc amb components semblants a l’aiguabarreig de Navarcles; ponts, polígons i conjunció de rius o torrents. No entro al poble perquè l’aiguabarreig de la Golarda i el torrent de Sant Joan està situat abans. Després del viratge cap al sud que el riu fa pels volts del Castell de Calders, aquí reprenc el sentit oest-est novament per remuntar la riera de la Golarda.
Posts Tagged ‘Riu Calders 1’
Segueixo riu amunt. Aquesta part, malgrat que és esgarrada pel soroll de motors de tota la ferralla que circula per la vall, la de les màquines i la dels cervells que la maneguen, és molt bonica. La llera del riu fa un gran conjunt de plaques de roca calcària que fan lliscar l’aigua per damunt entre un bosc de ribera força poblat.
Des de la llera del riu a l’altura de la Vinya del Rector, del raconet on hi ha els gatells i salzes morts, continuo amunt allunyant-me del gorg dels ànecs de coll verd i arribo a un altre gual. Aquí la pista que ve del Meandre del Castell travessa el riu fa una giragonsa i s’enfila per la Serra de les Abrines. En aquest punt a l’estiu sovint hi veig un bernat pescaire. Abans de veure’l ell ja m’ha detectat i normalment ja és arrencant el vol. És un terreny on el riu s’eixampla i quan hi ha una mica d’aigua alguns crancs s’hi queden a viure a l’empara de les petites badines que hi ha.
El meandre fòssil del riu Calders acull al seu bell mig les runes del Castell del mateix nom. També hi té a prop unes balmes, com per exemple la del Caragolaire. Hi ha La Poua, un pou de glaç proper al Molí i alguna font que no m’he entretingut a visitar.
Els castells normalment estan posats en punts enlairats, i aquest ho està, amb la particularitat, però que el turó en el qual va ser construït és enfonsat dins de l’antic meandre. Això no impedí, en el seu moment, que la posició no fos estratègica i gaudís d’una bona defensa.
Remunto el contrafort de la cascada i arribo al replà del riu que tant sovintejo, i hi ha tensoactius dispersos per l’aigua. Em fascina veure que encara hi ha episodis de contaminació en aquest riu. Amb els calés que va disposar la UE per fer depuradores encara hi corre la merda. Quan vivia a Moià vaig observar directament com moltes fàbriques quan plovia obrien les aixetes i deixaven anar merda extra amb la confiança de què l’increment del cabal amagaria el delicte. Crec que des de llavors ha millorat una mica el tema, però encara hi ha usa el riu com a claveguera privada.
En veure la roca del visó m’han entrat ganes de dedicar-li un espai a aquest ésser tan criminalitzat. Es diu que cal exterminar-lo allà on sigui, entre altres coses, perquè transmet una malaltia aleutiana a altres mustèlids.
Les granges de pelleters van ser la causa de l’alliberament de milers de visions que es van expandir per diferents indrets de l’estat. Versions especistes inculpen a activistes animalistes, però la 1a gran fuga la va provocar una empresa pelletera el 1990 a Terol en fer fallida. Abans dels seixanta ja va haver-hi fugues a petites explotacions de Segòvia.
Per arribar al meu jardí particular passo a prop del gual que hi ha al Rial del Mestre Jan que la pista creua per enfilar cap a Bellveí. L’han pavimentat una mica i ha perdut la gràcia que tenia fa uns anys. Quan venia en bicicleta per aquí alguna vegada tot creuant el gual m’havia fotut de morros dins del riu. El pas tenia unes roques arrodonides amb solcs que exigia estar al nivell dels Big Three del ciclocròs. Si no fosses una Van der Poel, una Pidcock o una Van Aerts, t’amorraves al riu. Una altra solució; baixar de la bici i creuar descalçada carregant-la.
Aquest tram era de sender fins al gual del Rial del Mestre Jan. Fa uns anys algú va destrossar bona part del camí per tallar mitja dotzena d’arbres i va convertir els corriols d’aquella part en una més de les incomptables pistes que hi ha per aquí.
Des de la Font de Bellveí, que llavors tenia aigua, encara que possiblement ja estava contaminada de purins, el sender va per la vora esquerra del riu amunt i passa per un grup d’àlbers preciós, on n’hi ha un que per a mi ha de ser el nucli; un arbre enorme al qual m’encanta acariciar-li els característics ulls que fa a l’escorça sempre que passo pel seu costat.
Soc a la Font de Bellveí i és colgada de fulles de plataner, seca i deixada. Al costat hi ha el Molí i la Fàbrica. El Molí era fariner i la fàbrica una petita colònia creada el 1890. La fitxa de la diputació diu que “Comptava amb un salt d’aigua amb una capacitat de 20 CV. El 1892 constava com a arrendatari Aparici Clarassó. L’any 1919 Joan Jorba va reorganitzar-ne la producció i amb altres socis constituí la societat Centelles, Codó i Cia. Les manufactures eren sobretot teixits de color. Funcionava també una secció de tint. Bona part de les dones que hi treballaven venien de Mura i Talamanca. Dones joves que devien viure a la colònia i patir els abusos de capatassos i senyors. L’activitat de la fàbrica continuà fins al 1935, en què definitivament es traslladà la maquinària a la nova fàbrica de Calders.”
Vaig cap al Forat Micó altra vegada i penso en els temps de l’antiguitat tardana. Hauria viscut molt menys? Emmalaltit aviat? Hauria estat més raquítica? Més pobre? Tot això i més, però de vegades penso que llavors els anys devien ser més intensos i viure allà devia ser més poètic, dur però poètic, perquè la duresa i la poesia no estan renyides.
Incivilitzada 