Hi ha un raconet que m’enamora, des del qual veig el toll on sovint fa els seus àpats el bernat pescaire que només puc contemplar marxant molest per la meva presència. Asseguda i recolzada en el cos robust d’un pollancre sento els ocells com canten. No els entenc com no entenc la música, des del punt de vista sintàctic, però sí des del que el meu cor enregistra. Em fa l’efecte que no molesto, però potser estan parlant de mi. Llegint a la Vinciane Despret, vaig entendre que els ocells, siguin mallerengues, oriols, martinets, pits roigs, tots tenen els seus idiomes amb els quals es comuniquen, i aquests idiomes varien dins la mateixa espècie en funció de les zones on viuen les comunitats. Entre els ocellets la diversitat lingüística és increïble i per sort no hi ha cap Reial Acadèmia de la Llengua Ocellera.
M’he tornat addicta a l’aigua. I hi ha dues raons; una relacionada amb els meus ronyons i l’altra amb la gravetat 9,8 m/s2. Abans caminava muntanya amunt i m’agradava enlairar-me, però ara la gravetat em crida amb força cap a la plana o els fondals de les valls. Abans m’agradava el vi negre una mica pujat de grau i ara el cos em diu que millor beure aigua, aigua fresqueta, aigua de l’aixeta. M’encanta l’aigua que surt per l’aixeta de casa. Està fresca, la trobo agradable i amb un buqué prou interessant. De vegades crec que els meus ronyons em manipulen una mica.
Incivilitzada 