Avui per fi he pogut baixar al riu. Han passat 4 mesos i encara m’arrossego amb un 12% de funció renal esperant impacient la diàlisi. Algunes injeccions d’EPO m’han permès començar a caminar una mica. Tampoc gran cosa, però prou per a oferir-me un raig de llum a la meva vida. Poder veure el riu novament i ara que la primavera encara està esponerosa ha estat meravellós.
Tot és verd i hi ha flors arreu; roselles, xicoires, múries, corretjoles… El camí de carro que baixa de la Ponsa al riu està envaït per uns herbassars ben alts i per poc no es veuen ni les roderes. Anava en pantaló curt i he acabat amb els peus xops. Ha fet rosada i l’herba és molla.
He aconseguit matinar. Altrament haguera estat impossible per a mi caminar. Quan el sol comença a picar una mica he de procurar estar a recer. A les nou del matí el sol ja em desmunta; es barreja la medicació de la pressió amb l’anèmia i el mal funcionament tèrmic que pateixo, i el còctel resulta perillós. Els metges em demanen que camini una mica encara que sigui per pla, i amb certes dificultats vaig seguint les instruccions, m’aturo sovint per agafar forces, però aprofito per carregar l’ànima als racons que tant estimo.
El riu no estava excessivament carregat d’aigua. Més aviat m’ha sorprès. En baixava, però amb certa mandra, sense gaire empenta. La sensació és que després de tant temps de sequera la terra ha xuclat amb desesperació l’aigua que ha caigut darrerament i la intensa verdor ho certifica. També la multitud d’ocells que canten prop de la llera. La terra ha absorbit amb tanta dèria les pluges que el riu encara no ha pogut assolir un cabal alegre i juganer, i hi baixa a poc a poc la sang excedent d’aquest cos enorme i preciós que és aquesta terra farcida d’esperits.
Riu Calders amb el Castell a la dreta.
Incivilitzada 