Incivilitzada

Aquest dissabte d’agost les cales de la Costa Brava estan farcides de iots i barques recreatives de tota mena. La gent ja no sabem com gaudir les vacances i arribem a extrems ridículs. Les cales del Crit i del Vedell, en especial, són notícia pel gamberrisme d’alguns dels propietaris d’aquests trastos nàutics, que sabotegen les boies de protecció. La solució al problema no és senzilla perquè no és més que una conseqüència més d’aquesta horripilant civilització en la qual vivim. Aquesta força que fomenta la idiotesa, el dispendi i la destrucció. Vomita unes enormes ganes de fugir, però no reserva cap lloc per aquest fugir.

El capitalisme no és una ideologia, com alguns proclamen. És una malaltia de l’ànima. Ha anat devorant el món i ja no queden racons especials, i els racons que són especials ho són tant perquè la seva regulació produeix angoixa, i els que no ho són tant estan atapeïts de gent que vol viure el seu lloc especial encara que estigui massificat i que consumir-lo impliqui fer malbé coses irreparables.

Dècades enrere encara ens podíem enganyar i creure que fèiem coses elitistes o avantguardistes o almenys particulars. Per exemple l’alpinisme era un lloc on creure’s especial. Els i les alpinistes no érem especials, però com que la pràctica no estava massificada era fàcil enredar-nos i imaginar-nos que formàvem part d’un grup humà dotat de valors únics. Quan t’endinsaves molt en el món alpinístic t’adonaves que era una bajanada pensar així; hi havia gent de tota mena, com a qualsevol mercat de barri. El mateix passava amb els vaixells. Somniar en comprar-se un vaixell era romàntic i creava un imaginari inflat de suposats valors. Els temps del “Eh, petrel!” queden molt lluny.

Ara tot això s’ha acabat; tenir una moto superbike, o un vaixell de vela i de motor, és de borrecs. El capitalisme crea mites i els massifica, i ho amoltona tot per engrandir guanys, i molta gent cau en aquests paranys i compra aquests paradisos de ferralla amb olor de benzina i gasoil, o adquireix altres productes igual de tristos i banals.

Després, un cop han comprat la cosa, senten el dret de fer-la servir allà on sigui. Defensen el producte que els hi han venut per damunt de la raó. Per què els hi han venut un trasto que en acabat no els pot fer especials, ni els permet fugir de la merda de societat en la qual viuen? Per què els hi han venut un fòtil que després tenen milers de persones “especials”? El sistema és despietat, però també val la pena pensar en quina és la mentalitat que impera en els caps dels quals s’enganyen amb una publicitat que en realitat xoca frontalment amb el sistema. Egoisme, pobresa espiritual, banalitat, matusseria, deixadesa, supèrbia, menyspreu…

Jo nedo una mica al riu que, des del rostre civilitzatori, no és perfecte, ni té cap intenció de ser-ho. L’aigua m’abraça amb un amor increïble. No és cristal·lina. Hi ha molses, partícules en suspensió, llots que es remouen. Hi ha molts colors i tonalitats precioses. La lluentor de l’aigua les hi dona força. Un verdet de bronze que no és verinós es mostra en algunes roques, els reflexos del terra dauren l’aigua que envolta els peixos, una paleta de bruns recorre la vorera. Les fulles d’àlber han decidit disposar-se totes de revers avui per tal de mostrar la seva banda argentada sota l’aigua.

Des de la perspectiva del sistema el lloc és vulgar, i desitjo que duri la vulgaritat. No necessito cap iot. Estic rodejada de peixets, però no escampo olis, ni benzines, ni llenço ancores, ni emmerdo de protecció solar l’aigua. Soc nua i ficar-me a l’aigua em produeix una mena d’orgasme frescal. Soc al gorg dels ànecs i soc immensament feliç. Si algú em pregunta ara que és la felicitat és això. El sol cau damunt meu entre les branques dels pollancres i àlbers. Els rossinyols canten de tant en tant. Els peixos no s’espanten de mi. Mantenen una distància prudent, però no fugen com quan camino dreta ficant i traient les potes de l’aigua.

No vull dir que la meva sigui l’alternativa. No hi ha alternativa en aquesta civilització podrida, però cal que defensem els territoris on vivim des de l’amor als seus elements vius i no vius. Cal que en tinguem cura. Hem d’establir una relació neta amb els signes de l’Absolut que se’ns mostren i ofereixen. No són propietat nostra, però els hi devem lleialtat. Ens hem de convertir en indígenes d’una vegada per totes i desconfiar de les estructures d’estat i de les seves suposades gestions ambientals. Necessitem llocs propers i fer-hi coses que generin un PIB zero. Com més insignificant sigui el PIB millor. Només sabrem com relacionar-nos amb la natura si ens hi relacionem espiritualment.