Incivilitzada

L’explosió del carrer Rajolers – Arxiu de La Vanguardia.

Quan penso en la meva infància i adolescència al barri de Sants em venen al cap els grans sorolls que hi havia al barri puntualment per raons que solien ser extraordinàries. Per una banda, podíem saber si el Barça marcava gols i fer-nos una idea de si anava bé o malament el partit, perquè quan el Barça marcava un gol des de casa sentíem el crit multitudinari de celebració. La remor d’un «Gooooooooooooool» gegant ens arribava a casa com una ona esmorteïda pels edificis. De fet, jo sempre dic que soc barcelonista perquè el camp de futbol del Barça estava al costat del meu barri i era difícil escollir alguna opció diferent. Quan tenia 12 anys vaig poder veure molts partits gratis perquè hi havia una norma que permetia que un adult et passés de franc a dins del Camp Nou. Els nanos anàvem al Camp Nou i ens posàvem a les portes com petits captaires esperant que algun soci ens passés. D’aquella no vaig poder evitar tornar-me una acèrrima cruyffista. Ara la veritat és que el futbol m’importa un rave, i de fet l’esport professional en general en aquesta societat considero que és un podrimer. Només cal veure qui esponsoritza. (més…)

Sovint el Josep em duia darrere la seva bicicleta i em passejava pel barri. Un d’aquells dies vam passar pel passatge Serra i Arola. Quan entraves des del carrer Galileu encara hi havia la paret del Vapor Vell al fons i allà hi havia una pintada de suport al Puig Antic. Jo no en tenia ni idea de res de tot allò i el Josep, company de classe uns mesos més gran que jo, uns quilos i uns centímetres més també, em va explicar de què anava aquella història. Què li volien fer a en Puig Antic, les raons, els fets, i aquella crec que va ser una de les meves primeres classes de franquisme des d’una òptica diferent de la que donava l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional.

Jo no tenia bicicleta i sempre em duien o me la deixaven. El meu germà Joan i jo érem com en Zipi Zape, volíem bicicleta, però mai en tindríem, i érem tan entremaliats com ells, i el Joan de cabells negres i jo rossos. De fet, la primera bicicleta que vaig tenir va ser quan treballava i ja tenia uns 16 anys. La meva mare em donava una part del sou, vaig estalviar una mica, i em vaig comprar una Emporium de carreres a Ciclos Cataluña, que llavors tenia una botiga a la carretera de Sants que entre altres coses lluïa una foto crec que del Mariano Cañardo. (més…)