Incivilitzada

Sovint el Josep em duia darrere la seva bicicleta i em passejava pel barri. Un d’aquells dies vam passar pel passatge Serra i Arola. Quan entraves des del carrer Galileu encara hi havia la paret del Vapor Vell al fons i allà hi havia una pintada de suport al Puig Antic. Jo no en tenia ni idea de res de tot allò i el Josep, company de classe uns mesos més gran que jo, uns quilos i uns centímetres més també, em va explicar de què anava aquella història. Què li volien fer a en Puig Antic, les raons, els fets, i aquella crec que va ser una de les meves primeres classes de franquisme des d’una òptica diferent de la que donava l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional.

Jo no tenia bicicleta i sempre em duien o me la deixaven. El meu germà Joan i jo érem com en Zipi Zape, volíem bicicleta, però mai en tindríem, i érem tan entremaliats com ells, i el Joan de cabells negres i jo rossos. De fet, la primera bicicleta que vaig tenir va ser quan treballava i ja tenia uns 16 anys. La meva mare em donava una part del sou, vaig estalviar una mica, i em vaig comprar una Emporium de carreres a Ciclos Cataluña, que llavors tenia una botiga a la carretera de Sants que entre altres coses lluïa una foto crec que del Mariano Cañardo.

Però mentre la bicicleta era allà lluny en forma de somni inabastable, a raó de les converses sobre Puig Antic, un dia el Josep em va proposar que anéssim a veure a un senyor molt bona persona (com sabeu la cosa dels «senyors» o «homes» feia por), que deia que era al carrer Entença davant la presó “Modelo” (li déiem la Modelu) protestant per què volia que el govern deixés anar als presos. Allò altrament dit Amnistia. Totes aquelles coses de trapelles, secretes, perilloses, ens agradaven molt i en un ras-ras érem allà. De fet, després dels incidents de la bòbila antiga de Comtes de Bell·lloc havia localitzat un petit solar al final del carrer Robrenyo, on ara són els Jardins de Màlaga, i en aquell espai alguns nens començàvem a fumar Celtas i porqueries d’aquelles.

La presó no quedava massa lluny d’allà (també en altres sentits) i ens hi escapàvem (encara que soni contradictori) en un moment. En Xirinacs era molt pacient amb nosaltres i jo li donava molt la tabarra. «Lluís, Lluís, i jo que puc fer? A quin partit em recomanes que m’apunti?» I ell m’explicava tota la seva causa i em deia que no podia dir-me cap partit perquè ell estava en representació de tota l’oposició i no podia significar-se i tal i tal… i jo li deia «Si, si, ja t’entenc, però Lluís, quin partit creus que fa més per a mi?» El pobre, un dia avorrit del tot em va enviar al carrer Rivadeneyra, a Justícia i Pau, i em va dir que preguntés per en Josep Espunya de part seva. Jo anava allà i cada cop que anava en Josep Espunya era a Madrid de viatge, i a conseqüència d’allò en Xirinacs em tenia un altra vegada allà amb la meva cançoneta; «Lluís, Lluís…» «Sí, espera un moment. Ara estic amb tu que parlo amb aquests senyors.».

En veiem de tots colors. Que si venien els ultres, que si venien la secreta, que si venia la policia nacional a fer-lo fora i nosaltres estàvem pel mig. Recordo vivament que les poques vegades que havia coincidit amb un operatiu de desallotjament els policies que havien vingut no pegaven amb gens de ganes. No eren antidisturbis com els de la Especial Valladolid (els del mocador groc i les botes) i no semblaven entusiasmats amb la idea de pagar-nos. Ens demanaven que marxéssim amenaçant amb les porres i cridant « ¡Venga circulen, fuera! ¡O es que al final os vamos a tener que arrear con la porra, joder!.», i nosaltres que érem impressionables els hi fèiem cas. Un dia em vaig equivocar i vaig creuar a la vorera contrària, en la qual hi havia la Modelo i va sortir un Guàrdia Civil que em va encanyonar amb un subfusell i em va dir que sortís d’allà o disparava. No vaig entendre del tot que era el que tenia davant, però vaig obeir i vaig creuar altra vegada el carrer caminant sense córrer. Havia vist armes a les pel·lícules, trets i com morien uns o altres, però no em feia a la idea que podia estar fent jo per merèixer un tret.

Un dia el Xirinacs em va dir «Mira. Ves al carrer Olzinelles, al Centre Social de Sants, i allà podràs escollir el que t’agradi més.» El pobre havia provat amb el que ell creia més adient, però no ens en sortíem i jo estava molt impacient. Llavors el Centre Social era un cau de partits clandestins on hi podies trobar tot el ventall d’esquerra de punta a punta. En concret en el sector comunista recordo que hi havia infinitat de partits; LCR, PCU, PCE(i), PTE, ORT, PORE, MCE, PSUC, OCE (BR)… Segur que me n’oblido, però les/els que tingueu memòria ja m’ajudareu si voleu. Amb qui primer vaig parlar va ser amb la Clara, una noia molt agradable que era al taulell, i com que jo era molt de llegir llibres em va adreçar a la biblioteca que era gestionada per un xicot amb crosses molt més gran que jo però molt amable i pedagògic. Crec recordar que era de la CNT-AIT d’Arts Gràfiques i al pobre li va tocar la criatura prematura.

Els pobres nois de la CNT em portaven com a mínim 3 o 4 anys d’avantatge i no sabien què fer amb mi, per tant, es van dedicar a instruir-me i a donar-me lectures subversives perquè llegís. Aquells eren temps que, poca broma, per coses de propaganda, de pintades, depenent on estiguessis et podia caure una molt grossa. Jo vaig començar a demanar-los que volia fer coses. Ells comentaven les seves mogudes a les manifestacions il·legals, les seves accions, però em mantenien al marge, i jo m’impacientava. Recordo que la meva primera acció que em van deixar va ser donar-me una muntanya d’adhesius de la CNT-AIT i anar a enganxar-les pel barri. Ja us podeu imaginar a una criatura de 13 anys pels passadissos del metro enganxa que enganxaràs.

Un dia era molt tard i el meu pare desesperat perquè sempre tornava de l’escola a les 9 o 10 de la nit i no sabia què feia, va sortir a buscar-me i em va trobar amb una bossa plena d’adhesius al passadís del metro de la Línia 5 que fa la sortida on hi havia el quiosc de diaris (no sé si segueix allà encara). Els adhesius tenien una peculiaritat que recordo; sortia una silueta d’un treballador brandant una metralladora. El meu pare, que llavors m’atonyinava cada nit per venir tard aquella nit es va quedar aterrit i no va ser capaç ni de renyar-me. Aquells joves anarquistes no sabien què fer amb mi i intentaven no donar-me encàrrecs. Recordo que un dia els vaig proposar que em deixessin saltar a la nit a l’escola i pintar-la amb pintades anarquistes i em van dir que no si us plau. No deien per l’amor de Déu perquè eren ateus. Llavors al barri hi havia molta oferta i me’n vaig anar amb la Jove Guàrdia Roja que deien que eren molt més “canyeros”, i no tenien escrúpols a l’hora de fitxar canalla, i allí vaig estar un parell d’anys desestabilitzant la planificació de les accions fins que van venir les primeres eleccions democràtiques, però això ja pertany a un altre capítol.

Escrit el 4 de maig de 2018