Incivilitzada

S’apropa la tardor. L’estiu aquest any ha estat benèvol. Les calors han arribat a punts crítics un parell de setmanes, però la resta ha donat dies transitables amb ruixats que han anat vivificant la terra de tant en tant. Fa quinze anys que corro per aquestes lleres. No és massa temps, però mai havia viscut un agost tan humit. El cabal del riu es manté. El meu patiment pels peixos ha desaparegut. Normalment, quan arriba l’estiu molts moren atrapats per la sequera i aquest any no ha estat així. Encara hi ha aigua i n’hi ha centenars i centenars.

Avui és el primer dissabte de setembre i les molses i algues, tot i haver plogut, han crescut. No han arribat a entapissar tota la llera, i en alguns llocs han fet composicions molt boniques. No soc una entesa, ni de bon tros, però de l’art es diu que és una cosa humana. En canvi, a mi em fa la sensació que el millor art és el no-humà. L’intento capturar en imatges a través de la càmera de fotos i algú dirà que aquí hi ha intervenció humana, però és que en realitat l’art ja és allà i jo l’únic que faig és enquadrar-lo matusserament. Tota la llera del riu és art en moviment. El riu és l’artista i jo agafo imatges de bocins de la seva obra per poder-los compartir i admirar la seva bellesa.

Amb això no vull dir que detesti l’art humà, però quan veig les obres d’art de l’Absolut penso que les humanes són poca cosa, i com més impressionants pretenen ser més ridícules tendeixen a ser. Per exemple sempre m’han fet esgarrifança els monuments. Potser barrejo coses; els monuments no tenen per què ser art, però normalment se’ls inclou en aquesta categoria. La nostra civilització té molts monuments dedicats a criminals. Un monument és una estructura que té un cert valor artístic o històric, aixecat com a dedicatòria a algú o a algun motiu, i es procura fer amb una certa qualitat d’això que en diem art. Els monuments responen a les narratives del poder imperant i és per això que encara hi ha tants monuments a racistes, a classistes, a genocides, a saquejadors.

Després hi ha les grans construccions arquitectòniques que han estat fetes en clau monumental; Versalles, Notre-Dame, Coliseu, Sagrada Família, etc. Per a mi són pecats llur crim és directament proporcional a la seva monumentalitat. Els detesto. Així com la natura ens ofereix els signes de l’Absolut, el monumentalisme ens ofereix els signes del diable. Versalles és una immundícia arquitectònica. Notre-Dame és el monument a la supèrbia. El Coliseu al crim institucionalitzat. La Sagrada Família és un monument a la idolatria, lleig i exagerat. Si les catedrals ja són absurdes que es pot dir de les supercatedrals. Per resar el millor són els llocs petits i humils. Amb reticència cap a tot allò que construeix la nostra civilització les ermites són el més acceptable, sempre que siguin accessibles per a resar, fet que no passa a les nostres contrades.

Llavors torno a l’art de l’Absolut i a les peces de les quals m’agrada gaudir. No les col·lecciono. Faig imatges i les contemplo i les comparteixo. Ningú les ha fet, encara que aquest “ningú” sabem que és Molt Algú; l’Inabastable Algú. Obres d’art que es fan a si mateixes inspirades per la divinitat. Composicions infinitament imperfectes; la perfecció tal com l’entenem està un graó per sota de la imperfecció infinita. Allò que no està endreçat, que no està al lloc, que ha quedat allà de “qualsevol manera” i resulta tan extremadament imperfecte que supera el nostre enteniment de la perfecció.

L’altre dia es va filtrar una conversa entre Putin i Xi Jingpin en la qual parlaven de viure eternament o fins als 150 anys. Podia haver estat una conversa entre Trump i algun altre fòtil amb potes. Quan veig la imperfecció infinita que els humans no som capaços de crear, em fa entre riure i pena comprovar que els mandataris del món s’obstinen a cercar l’infern, com les arnes el foc de les espelmes. Són imbècils, però el poder els té obnubilats i no poden veure l’infern que els espera. L’infern; catedrals enormes, monstruoses, automonuments, creure que creem art, creure que creem, viure eternament, sentir com el poder et podreix. Hi ha qui mereix viure eternament per restar de genolls tota una eternitat suplicant la mort.

Piula un ocell, però no puc esbrinar l’ocell que és. Són veus d’alerta i quan trec el mòbil per enregistrar el cant, l’ocell ja ha marxat. Tampoc és necessari saber-ho tot. És ell o ella, ocell o ocella. L’aigua em nodreix i rega el meu cos. Sento amb intensitat la vida que se’m regala, o que se’m deixa en responsabilitat. Soc com una planta viatgera, una planta que pot moure’s més de l’habitual, que ve al riu a regar-se.

Passejo contemplant les obres d’art, l’obra d’art, l’art immens que la realitat crea constantment i que només ofereix als ulls que són capaços de veure’l i estimar-lo. Una gran part de l’art humà no és estimable per a mi, en canvi, aquest sí. L’art del riu té l’alè diví. L’art humà de vegades també té l’alè diví, però no està a les galeries ni als museus, o no s’ha creat amb aquest objectiu.

Els museus per norma general són col·leccions observades des de la mirada colonial, des de la possessió, la crueltat, la supèrbia i la cobdicia, sigui individual o col·lectiva. Als museus pots trobar tota mena de profanacions en les quals s’exhibeixen aixovars o restes òssies de persones que quan van ser enterrades ho van ser amb un propòsit espiritual que els museitzadors s’han passat pel cul a l’estil Banyoles. És com si, d’aquí a 500 anys, uns imbècils exposessin el teu cadàver en una vitrina amb qui sap quina finalitat pseudocientífica. Potser a molts d’ara, que ja no tenen cap esma espiritual, els hi resulta indiferent, però per a la gent del paleolític era molt important ser enterrats com van ser enterrats.

Més que crear art i exposar-lo en galeries i museus, el que necessitem és observar amb més serietat la realitat que ens envolta, principalment la que ens ofereix la natura. Recollir la imatge d’aquestes obres i meravellar-nos sense necessitat de pagar ni cobrar res. El veritable art és gratuït i els rics no el podran ni comprar ni vendre mai. El que es compra i es ven no és art, en el moment que els diners hi intervenen és converteix en cosa. Als museus s’exposen coses; s’hi fa pedagogia de la cosificació.