Incivilitzada

L’explosió del carrer Rajolers – Arxiu de La Vanguardia.

Quan penso en la meva infància i adolescència al barri de Sants em venen al cap els grans sorolls que hi havia al barri puntualment per raons que solien ser extraordinàries. Per una banda, podíem saber si el Barça marcava gols i fer-nos una idea de si anava bé o malament el partit, perquè quan el Barça marcava un gol des de casa sentíem el crit multitudinari de celebració. La remor d’un «Gooooooooooooool» gegant ens arribava a casa com una ona esmorteïda pels edificis. De fet, jo sempre dic que soc barcelonista perquè el camp de futbol del Barça estava al costat del meu barri i era difícil escollir alguna opció diferent. Quan tenia 12 anys vaig poder veure molts partits gratis perquè hi havia una norma que permetia que un adult et passés de franc a dins del Camp Nou. Els nanos anàvem al Camp Nou i ens posàvem a les portes com petits captaires esperant que algun soci ens passés. D’aquella no vaig poder evitar tornar-me una acèrrima cruyffista. Ara la veritat és que el futbol m’importa un rave, i de fet l’esport professional en general en aquesta societat considero que és un podrimer. Només cal veure qui esponsoritza.

Un altre soroll era el de les carreres de fórmula 1 de Montjuïc. Se sentia brogir els motors quan hi havia carrera. El temps que havia viscut al Poble Sec m’havia colat més d’un cop per veure competicions d’aquelles, però quan vivia a Sants era més complicat perquè ja quedava una mica més lluny tot aquell sarau. Amb el meu avi havíem vist a Jack Stewart i Jim Clark en Fórmula 1, o a Giacomo Agostini en motos. L’F1 es va acabar la primavera del 1975 després d’aquell terrible accident en el qual el cotxe de Rolf Stommelen va perdre un aleró i va caure damunt del públic provocant 4 morts i molts ferits. Llavors la remor de motors va ser relacionada només amb les motos de les 24 hores de Montjuïc fins al 1986. No és que m’agradés gaire aquella cosa, però per a mi era una excepcionalitat veure aquells fòtils donant voltes per la muntanya.

Un altre soroll que ens havia espantat més que cap altra va ser l’explosió de gas del carrer Rajolers (llavors «Ladrilleros») del 14 d’octubre del 1972 on van morir 14 persones i va haver-hi uns 20 ferits més. Catalana de Gas va fer la transició del gas ciutat al gas natural sense adequar la xarxa. Poc abans hi havia hagut la tragèdia de Capitán Arenas. Allò va generar una ona de pànic a moltes cases. A l’escala on vivíem, que tenia 14 plantes, es van instal·lar uns detectors de gas que eren un nyap i es disparaven cada dos per tres. Qualsevol olor de cuina, o fum de cigar, o el que fos els feia saltar. Nosaltres ja no podíem fumar els nostres «celtas» d’amagatotis al soterrani de sota de la porteria on vivíem, i cada cop que hi havia un incident d’aquells es muntava un merder terrible; tots els veïns baixàvem amb els seus ben més preuats i sortien al carrer on s’anaven emprenyant cada cop més quan veien que sempre eren falses alarmes. Un dels problemes era que el gas ciutat era més fàcil de detectar en fuita a causa de la mala olor que feia, i, en canvi, el nou gas natural, amb un poder calorífic superior, era més aviat inodor.

Dins del perill de tragèdia que es respirava val a dir que va haver-hi escenes molt còmiques a conseqüència d’aquelles falses alarmes. Mai he sabut com va acabar tot allò. Si Catalana de Gas va trobar un remei per detectar millor les fuites, si van actualitzar les canonades. El que si crec recordar és que els detectors es van desactivar per tal de permetre que el veïnat pogués descansar i no passar-se el temps fent simulacres d’evacuació contínuament.

Per acabar, diré que d’un soroll del qual no em vaig adonar ni que existia per la seva continuïtat que el va fer rutinari era el dels metros o trens que passaven per sota de la plaça Salvador Anglada, molt a prop dels nostres llits. Per allà el 1992 quan tornava de viure en un país en guerra cada cop que dormint sentia aquella tremolor, em despertava esparverada pensant que era el retruny dels canons o de bombes que queien no massa lluny, i poc després em calmava en entendre que eren els fotuts trens que passaven pel meu antic barri de la meva infància i que era a casa dels meus pares, en un lloc segur.

Escrit el 5 de maig de 2018