Incivilitzada

Europa definitivament podem dir que es veu tremendament sacsejada en molts àmbits, però jo en destacaria dos fonamentals. El principal és la voracitat del seu capitalisme, aquesta doctrina que ha creat i ha fet seva. Una doctrina acòsmica, partidària del desordre extrem i de la maldat. Una pulsió a la qual no se li pot donar ni la categoria de cosmovisió, ni d’ideologia, perquè es fonamenta en l’impuls bàsic de robar, espoliar i esclavitzar. És la doctrina que en el seu moment li va donar un imperi que ara s’enfonsa. I aquest és l’altre factor clau que destaco; la crisi imperial.

És un factor que no ens portarà res de bo, i que de fet ja està mostrant les derives dramàtiques a les quals ens empeny. La principal deriva és la putrefacció interna que adopta la forma d’ultradreta feixistoide. Un fenomen que no només mostra la reacció del poder en declivi, sinó la fallida del concepte de lluita de classes del marxisme tradicional. Una part important de la classe blanca treballadora s’alinea de forma covarda i miserable a la banda dels depredadors i criminals sense escrúpols amb la pretensió de mantenir els petits privilegis dels quals ha gaudit durant els temps d’expansió.

Ara el capitalisme occidental ja no té rival (l’URSS va desaparèixer fa anys), però ha trobat competidors potents a Àsia, i perd domini d’una manera visible. Per una banda, en aparença, la classe blanca treballadora ja no té opcions millors o alternatives, i per l’altra és conscient que els privilegis miserables dels quals gaudeix son producte de l’espoli del sud global. Molts dels membres d’aquesta classe opten per continuar la tradició de la marineria esclavista; servir al capità i reprimir als esclaus.

L’esquerra occidental ha crescut a l’empara d’aquest imaginari prenyat de traïdoria, i no és d’estranyar que ara ens trobem amb el fet que la nostra esquerra europea també ens traeix de forma mesquina, arribant a l’extrem de no ser esquerra ni ser res que s’hi assembli. La lluita de classes blanca, sense espiritualitat, sense consciència del que és el bé i del que és el mal, no deixa de ser una altra dinàmica dretana més, amb una única diferència; la dimensió numèrica. Fa temps que l’esquerra blanca és una dreta més poblada que la dreta tradicional elitista. És un fet que fins i tot es denota en alguns pensadors polítics blancs nomenats d’esquerra que menystenen tot el que defensa la diversitat tipificant-ho d’identitarisme. Ni les lluites antiracistes, ni les feministes, ni les LGTBIQ els hi interessen gaire perquè el centre és el seu identitarisme essencialista blanc, masculí i cis hetero.

Aquesta és la dinàmica que sobretot fa que l’esquerra occidental traeixi als condemnats de la terra, als pobles del sud, a les persones migrants, refugiades, desplaçades, oprimides pel capital occidental. Les crisis imperials dels models capitalistes condueixen a aquest carreró tancat. Podem veure tres casos en una primera fase; l’espanyol, l’alemany i l’italià. Tres països que a la conferència de Berlín o no van pintar res o van sortir perdent i van veure els seus imperis migrats. A Espanya el procés va començar amb la pèrdua de Cuba i de gran part del Marroc colonial, que va conduir el retorn a la península del podrimer generat a les colònies; saquejadors, esclavistes, militars criminals deslleials amb qualsevol ordre constitucional. La capitania cubana es va traslladar a Barcelona on es va dur a terme la repressió contra la classe treballadora i el catalanisme; aquells Milans del Bosch, Martínez Anido i empresaris de Foment que van ser la llavor imprescindible del cop de Primo de Rivera i més endavant del de Franco.

Alemanya va digerir malament les tensions imperials amb França i Regne Unit, la seva derrota a la primera gran contesa que va conduir a la putrefacció interna de la nació i a la caiguda en el fossar del nazisme. A Itàlia, amb diferències que no analitzaré, li va passar una cosa semblant i també es va precipitar en el mateix fossar.

Capitalisme i colonialisme van ser socis inseparables durant segles i es podria dir sense por a l’error que pertanyen a una mateixa matriu de pensament depredador. Aquest tàndem l’hem arrossegat fins ara amb innovacions. El colonialisme ara és neocolonialisme, però encara exerceix la seva funció de saqueig i crim. Europa, en el seu procés colonial i d’expansió capitalista va crear el monstre d’EUA el segle XVIII i el monstre d’Israel en ple segle XX. La velocitat dels esdeveniments ha fet que l’imperi nord-americà, fonamentat en el neocolonialisme comenci a entrar en decadència davant de la revifalla de la Xina, la resistència de Rússia i el creixement dels BRICS, i això l’empeny a dues dinàmiques; la del podrimer intern totalitarista i la de l’agreujament de les polítiques d’agressió externa.

En el mig, Europa ja és un trasto trencat i desesperat, que també es precipita de nou cap al totalitarisme i el podrimer social. Expandir la maldat genera larves de monstres que tard o d’hora es recullen internament. La classe treballadora blanca, liderada per una falsa esquerra buidada d’espiritualitat, s’ha dedicat a contemporitzar amb el poder i ara es troba perduda i desemparada. Molts “obrers” prefereixen atacar al dèbil al refugiat, a l’immigrant, i acollir-se al mandat del poder totalitari racista i criminal, seguint la tradició de l’esquerra quintacolumnista blanca i patriarcal. Corre la brama que tot això és culpa de l’esquerra i no és cert. És culpa sobretot de la dreta, que és el mal, però també dels que han fet veure que no eren de dretes i ho continuen fent veure.

La veritable esquerra no ha tingut mai la culpa de res. El problema és trobar la veritable esquerra i organitzar-la, però cal que tinguem una cosa clara; l’esquerra sense espiritualitat no existeix, és un oxímoron. I no em refereixo a religions, perquè hi ha persones atees espiritualment riques; em refereixo en la creença en el bé i òbviament en el mal. L’esquerra sense ànima, només fonamentada en equilibris de classe i en la presa dels mitjans de producció és una falòrnia. No és gens fàcil ser optimistes, però és clar que si volem redimir els nostres cossos no tenim altre remei que lluitar per l’alliberament del sud global i per l’enderrocament de l’ordre capitalista colonial. Ha arribat l’hora d’una veritable esquerra que a occident sigui capaç de renunciar a privilegis en favor dels pobles oprimits, tal com per exemple ho està fent tota la gent que es mobilitza contra el genocidi que Israel perpetra contra el poble palestí.