La tardor ja és present i les sensacions que rebo en veure el riu són sorprenents. El primer dia que inauguro la nova tardor al riu la nitidesa de l’aire fa que els contrastos entre núvols, arbres, riu i roques, siguin molt acusats i hi sento alguna cosa profunda que m’esporugueix. El riu vist de forma tangencial o quasi en paral·lel refulgeix com argent. Els núvols grisos es reflecteixen en l’aigua i li donen una lluïssor divina. És excessiu per a mi i em sento molt desvalguda i mínima. M’espanto davant d’un món tan incommensurable i inabastable. Se m’acudeix pensar que tot és un gran diorama fet amb una destresa infinita, però la idea em sembla irreverent perquè soc davant la realitat absoluta. Una realitat absoluta que és immensa i que avui m’espanta i em desborda. No puc anar darrere els núvols i desmantellar cap tramoia perquè no n’hi ha.
Sento com si em faltés una àncora. L’àncora dels peus dins del riu. Mai la tardor m’havia agafat així; tan desprevinguda. Probablement perquè altres estius han estat més erms i desèrtics, i aquest ha estat excepcional. Ha estat com una continuïtat de la primavera i m’he passat el temps amb els peus dins l’aigua veient els peixets i els sabaters, i sentint-me part de la realitat. Avui ha estat com un salt sobtat de la primavera a la tardor i no he pogut remullar-me perquè ja fa fresqueta. Sense l’àncora de l’aigua a la meva pell i amb aquest HDR tardoral m’he sentit ínfima. Com una cosa tan extremadament insignificant com pot ser un no-res.
Probablement és el que és i el que m’ha passat és que he sentit la part magnificent de la realitat. La part colossalment inaprehensible de l’Absolut. La que no pot fer sentir altra cosa que por, un enorme respecte, una certa angoixa existencial. La creació és tan immensa que atordeix. Per equilibrar-me he recordat immediatament que no estava sola, sinó rodejada de vida; arbres, ocells, peixos, estaven amb mi i contemplaven el mateix cel sense el meu espaordiment. El veuen cada dia canviar, senten la llum com varia, les tonalitats, l’aire, la terra, tot és en moviment constant. Només jo que visc la major part del temps en el món humà no estic tan avesada a tanta grandesa.
He caminat fins on he pogut seguir el fil dels ànecs, però no he pogut arribar allà on em banyava a l’estiu perquè havia de remullar-me. Quan he sortit del riu he fet camí fins al pont de la Nina, allà on té la pista d’aterratge el bernat pescaire. He provat de capturar el cant d’uns ocells que no acabo de determinar quin son, si rossinyols bords o tallarols. Sempre fan un cant d’alerta únic i no arribo a temps a enregistrar-lo. Estic quasi segura que són rossinyols, però no ho he pogut comprovar del tot. Hi ha pocs ocells i poca cantarella. No té comparació amb aquells concerts primaverals farcits de tonalitats d’éssers de vent.
A primers d’octubre torno amb un altre ànim. El cel és més estival i ja m’he recuperat de l’amorrada que el canvi tardoral em va propiciar. Fora d’ombra fa calor i m’arrecero sota la banda rocallosa. He tingut una pensada; m’he comprat unes botes d’aigua per poder caminar una mica per l’aigua sense agafar una galipàndria. L’anèmia em té una mica estabornida i soc conscient que no puc córrer grans aventures avui.
Ja no hi ha peixets. Què se n’ha fet d’ells? Una persona sàvia i coneixedora del riu de veritat em donaria alguna explicació. Han marxat riu avall? Sempre em fa la sensació que baixar riu avall a partir de la resclosa de Sant Andreu ha de ser complicat perquè el cabal del riu es veu migrat pel canal del Jorba i això ha de dificultar als peixos nedar en direcció Llobregat. No sé si hi ha mecanismes per facilitar el pas dels peixos a les rescloses d’aquest riu. Anys enrere havia vist barbs de dimensions respectables, però aquest estol de peixos petits dels quals he pogut fruir aquest estiu desconec de quina espècie són i reconec que no me n’he preocupat massa fins ara.
Les budelleres del riu avui es veuen especialment cristal·lines. N’hi ha folrades de coixins d’algues i molses. Si fos una fada petita, de cinc centímetres d’alçada, nedaria amb joia per aquests clots on l’aigua avui es mou amb una tendresa commovedora, i on hi ha fulles de pollancre dormint al fons i exhibint la seva triangularitat arrodonida tan propera a la forma d’un cor. Quan caigués la nit em lligaria a la tija d’una fulla i dormiria acotxada dins una molsa aguantant la respiració fins a l’endemà.
Fora dels clots de les budelleres les algues fan petites illes de rínxols i allà on el corrent perd la força totalment, s’estén una gran catifa verda que fa pena trepitjar. Més amunt, pel fil dels Ànecs, allà on em banyava a l’estiu, la roca està més nua i el color d’un bru verdós impossible de precisar és extremadament bonic. Els pits roigs xiuxiuegen i el rossinyol bord fa el seu paper de sentinella advertint de la meva presència. Depèn de les ombres i del sol, en alguns llocs els arbres de la riba es veuen reflectits amb precisió, fins i tot alguns núvols cotonosos. Mirar el cel reflectit al riu és com posar-se unes ulleres de nàiada.
Incivilitzada 