Arxivar per Octubre, 2025

Llocs màgics – Fulles

Posted: Octubre 31, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , , ,

Tot i les pluges que van caient, el riu és calm. No observo grans terrabastalls produïts per avingudes. La tranquil·litat tardoral se m’enganxa. És l’estat d’ànim que toca ara. Alguna fulla de pollancre cau damunt l’aigua de tant en tant i es converteix en un petit vaixell sense timó, que navega sense voluntat seguint els mandats del corrent i els remolins. Les fulles finalment, ja sia per un petit salt d’aigua o per un contacte amb una pedra acaben al fons i a poc a poc es van formant cúmuls que s’agrupen i poden compartir les seves experiències particulars. S’expliquen els seus trajectes de vida.

Ha passat una temporada i han vist de tot. Han gaudit dels ocells cantors de ben a prop, han sentit els cossos d’insectes damunt d’elles, potser han patit mossecs i han hagut d’avisar a les companyes. Goethe, a la “Metamorfosi de les plantes” deia que a les plantes les fulles són l’origen de tot. Tot és fulla, fulla que es transforma en cotiledó, en tija, en carpel, en fulla, en pètal, en estam, etc. Però nosaltres, la gent comuna, entenem la fulla només com aquesta part de la planta que en els casos de les perennifòlies cau a la tardor. A la tardor a ulls nostres la fulla és la gran protagonista. (més…)

Llocs màgics – Tardor

Posted: Octubre 10, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , ,

La tardor ja és present i les sensacions que rebo en veure el riu són sorprenents. El primer dia que inauguro la nova tardor al riu la nitidesa de l’aire fa que els contrastos entre núvols, arbres, riu i roques, siguin molt acusats i hi sento alguna cosa profunda que m’esporugueix. El riu vist de forma tangencial o quasi en paral·lel refulgeix com argent. Els núvols grisos es reflecteixen en l’aigua i li donen una lluïssor divina. És excessiu per a mi i em sento molt desvalguda i mínima. M’espanto davant d’un món tan incommensurable i inabastable. Se m’acudeix pensar que tot és un gran diorama fet amb una destresa infinita, però la idea em sembla irreverent perquè soc davant la realitat absoluta. Una realitat absoluta que és immensa i que avui m’espanta i em desborda. No puc anar darrere els núvols i desmantellar cap tramoia perquè no n’hi ha.

Sento com si em faltés una àncora. L’àncora dels peus dins del riu. Mai la tardor m’havia agafat així; tan desprevinguda. Probablement perquè altres estius han estat més erms i desèrtics, i aquest ha estat excepcional. Ha estat com una continuïtat de la primavera i m’he passat el temps amb els peus dins l’aigua veient els peixets i els sabaters, i sentint-me part de la realitat. Avui ha estat com un salt sobtat de la primavera a la tardor i no he pogut remullar-me perquè ja fa fresqueta. Sense l’àncora de l’aigua a la meva pell i amb aquest HDR tardoral m’he sentit ínfima. Com una cosa tan extremadament insignificant com pot ser un no-res. (més…)