Tot i les pluges que van caient, el riu és calm. No observo grans terrabastalls produïts per avingudes. La tranquil·litat tardoral se m’enganxa. És l’estat d’ànim que toca ara. Alguna fulla de pollancre cau damunt l’aigua de tant en tant i es converteix en un petit vaixell sense timó, que navega sense voluntat seguint els mandats del corrent i els remolins. Les fulles finalment, ja sia per un petit salt d’aigua o per un contacte amb una pedra acaben al fons i a poc a poc es van formant cúmuls que s’agrupen i poden compartir les seves experiències particulars. S’expliquen els seus trajectes de vida.
Ha passat una temporada i han vist de tot. Han gaudit dels ocells cantors de ben a prop, han sentit els cossos d’insectes damunt d’elles, potser han patit mossecs i han hagut d’avisar a les companyes. Goethe, a la “Metamorfosi de les plantes” deia que a les plantes les fulles són l’origen de tot. Tot és fulla, fulla que es transforma en cotiledó, en tija, en carpel, en fulla, en pètal, en estam, etc. Però nosaltres, la gent comuna, entenem la fulla només com aquesta part de la planta que en els casos de les perennifòlies cau a la tardor. A la tardor a ulls nostres la fulla és la gran protagonista.
Les fulles tenen la gran capacitat de resultar dramàticament boniques quan els hi arriba el moment de lliurar-se a la terra. La seva vellesa és bella i en aquests dies la llera es farceix dels seus amables cossos. Morir no sempre és lleig.
El sol ja no llueix tantes hores i es nota. Quan passejo pel riu hi ha més ombra i em fascina el contrast entre l’aigua il·luminada pels raigs solars i l’aigua coberta per l’obaga o les ombres dels turons. A on em banyava aquest estiu impera l’ombra i la quietud del riu fa que el fons marcat per les budelleres es pugui percebre d’una manera molt artística. Desitjo capturar una imatge, però no puc apropar-me sense trencar l’obra d’art amb les ones provocades per mi mateixa. M’he de conformar contemplant l’espectacle des del galliner, perquè si intento accedir a platea l’obra s’esguerra. Fenòmens quàntics.
En els llocs on el sol il·lumina directament l’aigua el fons mostra un color indescriptible per a mi, com un verd bru brunzini que em resulta més atractiu que l’or. L’or és massa simple, per això atreu els humans civilitzats.
Les meravelles dels llocs màgics no aconsegueixen que m’alliberi de l’espai d’autocrítica, ja que de vegades no tinc clar si el que faig és correcte. Venir de tan lluny amb cotxe per refer-me espiritualment. Hauria de trobar un lloc més proper de casa per fer el mateix, però em costa molt. A prop de casa els llocs són minsos, de poca volada, restringits. Hi ha algun lloc amb molta màgia però és reduït. També tinc clar que això no ho podré fer tota la vida. Hauríem de sacralitzar llocs propers on vivim i cuidar-los, no pel fotut turisme sinó per a mantenir la nostra salut mental, física i espiritual.
El capitalisme colonial tal com fa les coses, tendeix a urbanitzar cada cop més espai, destruir i convertir el món rural en territoris d’extracció, de distracció motoritzada o d’afusellament d’animals salvatges, i deixar racons accessibles només per a la gent amb poder adquisitiu en clau de parc. Fa cinquanta anys la gent pobra podíem gaudir de la natura amb molta més facilitat que ara. Només veure el Vallès en què s’ha convertit ja fa feredat. Érem pobres i podíem collir espàrrecs, bolets i altres meravelles molt a prop de la ciutat. Van quedant racons convertits en parcs, o pulmons verds (en diuen). Com si en el món urbà civilitzat s’entengués que hi ha pulmons grisos i que en són la majoria. Llavors una reserva amb uns quants arbres encerclats és un “pulmó verd”.
Ja no sabem on fugir per recuperar la nostra realitat essencial, el nostre vincle amb la realitat que és terra, riu, cel, ocell, guineu, senglar. En la mesura que les conurbacions creixen les fulles s’allunyen de nosaltres perquè quan cauen al terra de les ciutats o del món urbanitzat molta gent es queixa i les denomina brutícia. Com les plantes supervivents que creixen a les voreres i que tant molesten als éssers civilitzats. A la ciutat, al món civilitzat, ja no es pot morir lliurement. Ni sent fulla ni sent humana. Soc una fulla humana i encara crec en la mort bonica.
Incivilitzada 