Aquesta seqüela és diu Wildflo, i vé del terme “wild floriponding” que es una pràctica encara no monetitzada, consistent en comptemplar floretes salvatges. La practico des de fa més de 15 anys i se m’ha acudit fer un recull d’imatges. Quan la flor sigui del moment us avisaré, però també pot ser del meu àlbum fotogràfic de floretes, cas en el qual també us ho diré. Avui us presento a les cinc anèmones (herba fetgera/ anemona hepàtica). Son d’ara! Ja fa dies que han sortit. (1/ 4 de març de 2026)
Arribo al gual dels cabirols i el riu baixa molt ple. Baixo a la llera i intento creuar, però no m’atreveixo. Hi ha punts en els quals les botes katiuskes em quedarien cobertes i a més a més no veig bé el fons. Hi ha un arbre preciós a l’illa dels salzes i volia donar-li una ullada. Està florit, pot ser un prunyoner o alguna rosàcia. Les seves floretes blanques petites són nombroses i enmig de la verdor i amb l’aigua argentada de fons exposa una imatge metafísica. He de desistir. Avui no podré accedir a aquest arbre tan atractiu.
Dic de l’aigua que és argentada, però en realitat no és un color tan simple. És un color lluminós, de vegades metàl·lic, en el qual també traspua bromera, densitat, turbulència i uns pics de verdor. Tenim la mania d’argentar-ho tot i la natura ofereix colors impossibles de definir amb certesa. Si amb aquests colors se’n pogués fer una joia seria infinitament més bella que qualsevol de plata. (més…)
No és primavera encara, però quasi. Les violes i les gatasses fan la seva aparició per les proximitats del riu. La verdor és aclaparadora i els seus esquitxos grocs, blancs i violetes decoren amb subtilitat l’escenari. El riu va pletòric i el corrent va carregat d’energia. L’aigua és clara i m’atrapa els ulls. Quan creu-ho el gual de la vinya de l’Onclo no puc evitar plorar. És una barreja d’emocions estranya. Com la d’una presència divina i al mateix temps una sensació de pèrdua. El meu cos entén que és nació i no puc evitar estremir-me. Els llocs màgics no només porten senyals (ayes), també mostren la veritable nació. La nació sense jerarquies ni patriarques, la nació de tothom; arbres, peixos, aigua, molses, flors, ocells. Una nació que hi és, però que nosaltres hem perdut.
La nació no té fronteres, és la terra en la seva màxima expressió. No té propietat privada, té éssers extremadament diversos que hi pertanyen i hi viuen conjuntament. S’ajuden per a la vida i per a la mort. La nació no té monuments ni idòlatres. A la nació s’hi pertany i se l’estima. No és només una llengua, ni de bon tros. La llengua possibilita dir quan rica és la nació. La llengua és diversa i s’amolla a la nació, no a l’inrevés. Tampoc la llengua és un ídol de la nació, és un instrument per copsar-la amb els nostres cors. (més…)
Incivilitzada 