No és primavera encara, però quasi. Les violes i les gatasses fan la seva aparició per les proximitats del riu. La verdor és aclaparadora i els seus esquitxos grocs, blancs i violetes decoren amb subtilitat l’escenari. El riu va pletòric i el corrent va carregat d’energia. L’aigua és clara i m’atrapa els ulls. Quan creu-ho el gual de la vinya de l’Onclo no puc evitar plorar. És una barreja d’emocions estranya. Com la d’una presència divina i al mateix temps una sensació de pèrdua. El meu cos entén que és nació i no puc evitar estremir-me. Els llocs màgics no només porten senyals (ayes), també mostren la veritable nació. La nació sense jerarquies ni patriarques, la nació de tothom; arbres, peixos, aigua, molses, flors, ocells. Una nació que hi és, però que nosaltres hem perdut.
La nació no té fronteres, és la terra en la seva màxima expressió. No té propietat privada, té éssers extremadament diversos que hi pertanyen i hi viuen conjuntament. S’ajuden per a la vida i per a la mort. La nació no té monuments ni idòlatres. A la nació s’hi pertany i se l’estima. No és només una llengua, ni de bon tros. La llengua possibilita dir quan rica és la nació. La llengua és diversa i s’amolla a la nació, no a l’inrevés. Tampoc la llengua és un ídol de la nació, és un instrument per copsar-la amb els nostres cors.
La nació és el rossinyol que descansa en una branca i ho és en tota la seva intensitat. El seu cos és sagrat, les seves plomes, els seus petits ossos, el seu cant, i ho és perquè és un senyal diví. A la nació no hi ha coses. Les coses són la buidor de qui mira, la pèrdua de significat i sentit al món. Amb la nació recuperem l’indígena interior i destruïm la colonialitat que ens podreix. A la nació no s’hi neix. És la nació qui neix cada dia i ens adopta. La nació i l’estat són incompatibles, perquè allò que toca l’estat es podreix. L’estat centralitza, jerarquitza, imposa, espolia. Les nacions no tenen estat; són formes d’estimar la terra. Estat i fronteres són els enemics de la nació.
Els Aminishaabe diuen “La nostra nacionalitat està fonamentada en la idea que la terra és la nostra primera mare, que els “recursos naturals” no són “recursos naturals” de cap de les maneres sinó regals de la nostra mare. La nostra nacionalitat està fonamentada en un concepte fundacional; fer tot el possible per donar suport a la integritat de les nostres llars per a les generacions futures. Hem de donar més del que rebem.”
A Europa estem desarrelats. Ens hem enganyat amb una falsa idea de la nació. Hem creat al patriota; un idòlatra que només considera sagrats símbols i institucions humanes, i que cosifica els veritables senyals divins. Malgrat això encara som a temps de recuperar una veritable idea de nació i els Aminishaabe i altres pobles com ells ens poden guiar. Podem recuperar la nostra llengua, sempre que deixem que aquesta parli des de la terra a través dels nostres cors. Una llengua que parli d’amor per la terra i amor pels pobles humans i no humans que constitueixen la veritable nació. La nació no és un escut tacat de sang. La nació és prèvia a tots aquests mites insignificants. La nació és el que ens acull des de temps immemorial.
El riu em diu això avui. Els rius són nació i travessen les fronteres inventades pels humans desarrelats. L’aigua és diàfana i deixa veure la realitat. Les meves llàgrimes cauen al riu, insignificants però agraïdes. És un petit tribut.
Incivilitzada 