Arribo al gual dels cabirols i el riu baixa molt ple. Baixo a la llera i intento creuar, però no m’atreveixo. Hi ha punts en els quals les botes katiuskes em quedarien cobertes i a més a més no veig bé el fons. Hi ha un arbre preciós a l’illa dels salzes i volia donar-li una ullada. Està florit, pot ser un prunyoner o alguna rosàcia. Les seves floretes blanques petites són nombroses i enmig de la verdor i amb l’aigua argentada de fons exposa una imatge metafísica. He de desistir. Avui no podré accedir a aquest arbre tan atractiu.
Dic de l’aigua que és argentada, però en realitat no és un color tan simple. És un color lluminós, de vegades metàl·lic, en el qual també traspua bromera, densitat, turbulència i uns pics de verdor. Tenim la mania d’argentar-ho tot i la natura ofereix colors impossibles de definir amb certesa. Si amb aquests colors se’n pogués fer una joia seria infinitament més bella que qualsevol de plata.
Torno al camí i segueixo cap al pont de la Nina per seure a les roques a les quals nomeno marcianes i contemplar el riu amb placidesa. Pel camí trobo un arbre blanc petit com el de l’illa dels Salzes. M’entretinc contemplant-lo encisada. La seva forma és més irregular, però les seves floretes fan un núvol espès. Puc apropar-m’hi. No puc recordar haver vist aquests arbres tan florits al riu en anys anteriors. És la sorpresa del dia!
On hi ha el pont de la Nina l’aigua té una tonalitat més verdosa, grisa, en alguns llocs on hi ha l’ombra dels pollancres amb una gradació molt més fosca. Tafanejo per la platgeta. És un racó amagat on quan fa bon temps prenc el sol nua darrere d’uns rocs. La platja està negada. No hi ha platja, però puc seure en uns rocs i observar el flux de l’aigua. Si acluco una mica els ulls i només enquadro en les ones del riu i les seves crestes puc imaginar que soc a la platja. L’efecte és que una gran onada ha vingut i ara retrocedeix enrere i retrocedeix i retrocedeix, i dura molt de temps retrocedint perquè ha estat una ona enorme. Els solcs de l’aigua i el soroll em fan pensar en un tornar continuat, que al capdavall és certament un tornar al mar.
Tot és preciós. El riu quan està així m’emmudeix i no em capacita per a pensar massa i, tanmateix, no deixa de ser impressionant i fascinant. La bellesa és generalitzada aquí, com un miracle que ho cobreix tot. Hi ha algun raconet on l’aigua està entollada. Llocs on habitualment el riu no arriba. Puc contemplar senyals més individualitzats; un sabater, un insecte amb forma d’aranyeta que nedant dibuixa un cercle, petjades d’algun mamífer mig difuminades per l’aigua.
Escolto a alguns pit-roigs. No només sento la seva crida d’alerta, sinó també les seves conversacions harmonioses. A ple hivern només escoltava a algun pit-roig solitari quan donava l’alarma, però ara fa la sensació que n’hi ha un estol. Em miro a tota la gent que no camina, a la gent plantada; arbres, arbusts, matolls, herbeis. Penso en la impotència que sentim quan sabem que hi ha una gentussa al poder que pot destruir les nostres vides senzillament per un caprici mediocre al qual ells nomenen poder o riquesa, i em pregunto si els arbres i plantes i animals senten el mateix quan pensen en nosaltres.
Incivilitzada 