Archive for the ‘Opinions’ Category

Maleïts boomers!

Posted: Desembre 16, 2025 in Llibres, Opinions
Etiquetes: , ,

NO PERDIS EL TEMPS LLEGIN-LO

Sabem que el capitalisme colonial utilitza múltiples falques per a dividir a les classes oprimides; racisme, nacionalisme, gènere, sexualitat, etc. Darrerament, s’ha posat de moda l’edatisme com a eina per fer perdre peu, d’una manera xusca, el dret a la jubilació i alguna gent jove pica a l’am en perjudici d’ells mateixos. Ara es promociona l’enfrontament generacional. Sobretot entre generacions més joves i boomers, i llegint alguns escrits m’he inspirat una mica i he volgut dir la meva. Cal advertir que jo pertanyo a la generació boomer.

Vaig trobar una contraportada a La Vanguardia que promocionava un llibre publicat per Analia Plaza que duu el títol de “Vida cañón”. Després han aparegut articles successius de línia pro-boomer o anti-boomer, però la veritat és que tampoc me’ls he pres massa seriosament. En qualsevol cas vaig llegir l’entrevista a l’autora i el principi del llibre.

Pensant que és un llibre publicat per Planeta i que el que he llegit apunta maneres, cal pensar que és un libel antipensions, és a dir una eina propagandística per combatre el dret que tenim la gent treballadora a cobrar la pensió de jubilació que ens toca i que hem cotitzat, perquè no oblideu que boomers o no boomers, els rics tindran la seva pensió de jubilació assegurada d’una manera o altra. (més…)

Europa definitivament podem dir que es veu tremendament sacsejada en molts àmbits, però jo en destacaria dos fonamentals. El principal és la voracitat del seu capitalisme, aquesta doctrina que ha creat i ha fet seva. Una doctrina acòsmica, partidària del desordre extrem i de la maldat. Una pulsió a la qual no se li pot donar ni la categoria de cosmovisió, ni d’ideologia, perquè es fonamenta en l’impuls bàsic de robar, espoliar i esclavitzar. És la doctrina que en el seu moment li va donar un imperi que ara s’enfonsa. I aquest és l’altre factor clau que destaco; la crisi imperial.

És un factor que no ens portarà res de bo, i que de fet ja està mostrant les derives dramàtiques a les quals ens empeny. La principal deriva és la putrefacció interna que adopta la forma d’ultradreta feixistoide. Un fenomen que no només mostra la reacció del poder en declivi, sinó la fallida del concepte de lluita de classes del marxisme tradicional. Una part important de la classe blanca treballadora s’alinea de forma covarda i miserable a la banda dels depredadors i criminals sense escrúpols amb la pretensió de mantenir els petits privilegis dels quals ha gaudit durant els temps d’expansió. (més…)

De vegades llegint a determinats polítics o persones que d’alguna manera estan posicionades en un marc ideològic concret, costa entendre si el que exposen respon a ignorància, a malícia o senzillament al biaix que la mateixa ideologia els imposa. Em refereixo sobretot a les ideologies partidistes que Simone Weil criticava amb duresa, dient amb molta raó, que els partits eren una maquinària perfecta per aconseguir que ni una sola ment pogués atendre a l’esforç de percebre en els assumptes públics el que és bo, el que és just, el que és veritable. És cert que ella es concentrava en el concepte partit, però jo ho faig extensible, i estic segur que ella ho aprovaria, a ideologies polítiques que s’erigeixen en mitjans per a aconseguir suposades finalitats alliberadores. Mitjans, tàctiques, estratègies, processos. Podem dir-lis de diferents maneres, però sempre hauríem de tenir clar que per damunt ha d’estar l’ètica. La finalitat ha de condicionar els mitjans.

És aquest el cas de l’article que Albert Botran publica a El Crític el 14 de juliol d’enguany amb el títol “Exigir el català no és racista (però encara hi ha feina per fer)”. D’entrada cau en l’error de no concebre la diferència de prioritats entre allò pre-polític i allò polític, entre finalitats i mitjans. Francisco Fernandez Buey exposa el concepte de pre-política de forma molt acurada en els seus escrits sobre el pensament de José María Valverde i Simone Weil, com allò que apunta a l’equitat i la igualtat radicals, com allò que hauría de ser finalitat; la justícia social. L’independentisme és un mitjà, és un artefacte polític, que no interpel·la a la nostra ètica ni als drets fonamentals de les persones. Es pot ser independentista i feixista. No es pot ser antiracista i feixista. La independència no és una finalitat i això l’esquerra ho hauria de tenir clar. Quan esquerra i dreta coincideixen en la independència no estan coincidint en res; perquè per a la dreta és la finalitat d’apropiar-se d’un botí, i per a l’esquerra només hauria de ser un mitjà. Mentre que per a la dreta és treure’s el doctorat per a l’esquerra es repetir curs. Abraçar a Artur Mas va ser un indicador d’aquesta ridícula confusió. (més…)

Fa anys que el “bonisme” és a la diana dels defensors del neoliberalisme, del capitalisme més cru i despietat, de la segregació, de la destrucció de la natura, dels genocidis, de l’abandó dels nàufrags a alta mar i altres atrocitats. Hauríem d’interpretar que aquesta és un senyal del camí a seguir; bonisme. Mauro Entrialgo, en el seu excel·lent llibre “Malismo” defineix aquesta conducta com “el mecanisme propagandístic que consisteix en l’acció pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial”.

Fins fa poc el poder colonial i capitalista tenia la necessitat d’utilitzar la propaganda de manera que respectava un cert discurs ètic. Encara que mentís i ho fes de forma hipòcrita s’esforçava a fer-nos creure que darrere de la seva narrativa hi havia una moral de fons. Des de fa un temps l’aposta és dir-nos a la cara que són uns malparits i que la conducta malparida és l’única guanyadora. (més…)

Sense nom

Posted: Juny 7, 2025 in Opinions
Etiquetes: , ,

Soc un ésser molt antic, més antic que la modernitat. No recordo el meu nom genèric, però tampoc m’importa. Hi ha qui diu que el que no té nom no existeix i a mi no m’importa no existir, tenint en compte que la concepció de l’existència és molt restringida. L’existència no està supeditada a la paraula, com el soroll i les ones d’una pedra que cau en un riu no estan supeditats a l’existència humana. La paraula és l’artefacte que ens disposa el món per entendre una minúscula part del que passa, del que ha passat, del que passarà, però sempre hi haurà una infinitat de coses sense nom. (més…)

Em van quadrar moltes coses quan vaig constatar que el feixisme a Espanya va sorgir del colonialisme a Cuba. No és que m’estranyés perquè hi trobava moltes relacions des de feia temps, però no imaginava que existís una relació tan directa com ho demostren, per exemple, Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, a l’assaig “El fascio en las Ramblas”. La colonialitat i el seu capitalisme inherent tard o d’hora sempre generen el feixisme a les metròpolis, i ara torna a reproduir-se la mateixa dinàmica. Ho vam veure a l’Alemanya nazi. Aquell estat-nació supremacista fracassat en la seva dèria colonial i derrotat en la Primera Guerra Mundial, que ja havia executat atrocitats contra pobles no europeus com l’Herero, quan es va quedar arraconat es va devorar a ell mateix. Ho veiem a la França decadent actual, que no paeix la seva pèrdua de poder neocolonial, i a EUA, que digereix molt malament la seva decadència i es podreix internament. Els imperis colonials quan perden terreny es canibalitzen a si mateixos mitjançant el feixisme, i el feixisme no és més que una deriva del capitalisme colonial, que cria els corbs que es mengen els seus propis ulls. (més…)

Hi ha moltes paraules que hauríem de resignificar i algunes desterrar del nostre vocabulari, sobretot quan s’usen socialment. Una d’elles és “integració”. Li demanem a la gent migrant que quan venen a viure aquí s’integrin, i he de suposar que és a la societat existent al que es refereixen. El problema és que això que donem per fet, aquesta “societat existent”, és una falòrnia, i a mesura que passen els dies encara ho és més. Els delinqüents que ens governen, visiblement o invisiblement, ja no es preocupen de dissimular el que dic.

(més…)

Com farem una política per mantenir la llengua que no exerceixi racisme ni aprofondeixi en la nostra possició de poder atorgat per la supremacía blanca? (Exercici per a una possible resposta a una pregunta clau del llibre “Tumbar la blaquitud” de Maria Ignacia Ibarra E.)

Crec que, en primer lloc, hauríem de tenir en compte que per considerar una llengua viva i aprofitable, aquesta hauria de ser capaç de pronunciar les transformacions necessàries, hauria de ser utilitzable per a generar coneixement des de les classes productores o oprimides, hauria de generar un coneixement que permetés assolir la justícia social i alliberar a totes aquestes persones i oferir-los una relació amb el món harmònica. Si una llengua no és viva o està moribunda hi ha dues possibilitats; reviure-la o deixar que desaparegui definitivament. No necessitem la paraula com un folclor, ni com una tradició, i menys com una eina d’opressió farcida de mentida i falsedat, la necessitem per fer la revolució, per enderrocar aquest règim modern infectat pel capitalisme i la colonialitat. I per a reviure una llengua i la seva paraula cal posar-la en mans de les classes oprimides pel sistema modern/colonial, i sotmetre-la al seu judici i a la seva intervenció.

(més…)

Com a persona blanca que escolta i aprèn antiracisme i decolonialitat, cada cop em pregunto amb més insistència què podria fer que tingués el màxim abast possible per enfrontar-me a la meva pròpia civilització colonial, racista, patriarcal, capacitista i classista. No només des de l’actitud personal d’escolta i respecte a les persones oprimides que em formen, sinó d’una manera directa i internacionalista, posant el cos en les lluites d’alliberament anticolonials.

La lluita d’alliberament dels pobles oprimits per la colonialitat també és la meva lluita perquè, encara que sigui blanca, jo no em reconec en la meva “civilització”. A més, com cos trans i de classe baixa, algunes d’aquestes opressions també m’aixafen, motiu pel qual no em costa gaire relacionar-les amb aquest fenomen que es va fundar en el tràfic de persones, el genocidi i la destrucció del món fa més de 500 anys. (més…)

Els processos colonials han evolucionat i així també els racismes que se’n deriven. A mitjan segle XX els processos d’independència de molts països colonitzats ens van fer creure a l’entrada en una nova època en què les regnes de la història estarien millor repartides i en què aquests països podrien fer servir els seus recursos per millorar les seves vides. Tot i això, occident se les va enginyar per continuar practicant el colonialisme a control remot, mitjançant governs titella, maniobres financeres, cops d’estat o intervencions armades. Avui dia podem parlar de neocolonialisme o d’un colonialisme practicat mitjançant instàncies de poder “proxy” o delegades. (més…)