Caminar a l’escola

Posted: Mai 11, 2019 in Caminars diversos
Etiquetes:

Foto: Escola del Bosc. Classe de nenes abans de la guerra civil. (Arxiu de l’Aj. de Barcelona)

Podria dir que vaig caminar ja d’una manera constant quan vaig començar a anar a escola amb el meu germà gran o sola, i això va ser a pàrvuls, al Poble Sec, quan anava del carrer Cruz de los Canteros (actual Creu de Molers) al Parvulari Forestier ubicat una mica més enllà del Mercat de les Flors. Normalment en aquesta fase m’acompanyava la meva mare, o si la meva no podia alguna altra mare. Anàvem per la França Xica i després pujàvem un tram del carrer Lleida fins al parvulari. No era una gran travessia, però va ser quan vaig adquirir consciència de caminar per la ciutat. Hauria de ser pel 1966. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Avui plovia, però encara i així he decidit que abans d’anar a una trobada marika a Can Batlló, passejaria una mica pel barri i aniria a visitar alguns dels meus llocs morts. L’escola Jaume I del carrer Melcior de Palau estava tancada amb pany i forrellat, com engabiada amb una tanca opaca, a través del qual ja no es podia observar aquell pati tan horrible que van dissenyar els arquitectes quan es va construir i en el qual vam passar tants esbarjos. De fet, l’escola ja era un lloc mort quan vaig estudiar l’EGB. Abans havia estat un solar on jugàvem a pilota sota el nom d’equip de Rayo Conde. A mi com era la  més petita em posaven de porter. Em consideraven nen i parlava un català prePompeufabrià, i per això em deien Catalino. Parlar al carrer la llengua que t’havia ensenyat la teva mare no sempre estava ben vist, però l’important és que com a ningú no li agradava ser porter i jo era dolenta jugant a pilota em van posar allà. Crec que fins i tot vaig parar alguna pilota perquè em vaig travessar en la trajectòria casualment. Quan l’escola es va ampliar ens van robar aquell territori com als aborígens de qualsevol altre lloc. Ens van expulsar i van obligar als nostres petits cossos a què en lloc de jugar escoltessin els romanços adoctrinadors del professorat i estiguessin silenciosos, atents i quietets en una cadira. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Jo, costella

Posted: Mai 1, 2019 in Poemes
Etiquetes:

A l’home mascle
viril i homenot
homuncle gegantí
testosteronitzat
li falta la costella.

Costella de mi,
ni home ni dona,
quan Déu em creà
m’arrencà l’home
i em va fer queer.

A la recerca del flower power

Posted: Abril 21, 2019 in Camins
Etiquetes: , ,

El dia és gris i ventós. No em fa patxoca sortir de casa. Obro una mica la cortina de l’habitació i contemplo un cel cec, una massa blana i blanca. Des de fa uns dies em sento apàtica, però faig un esforç i abandono el llit decidida a fotografiar flors. No és el dia perfecte, l’aire bufa enutjós, el riu sembla fluir a l’inrevés perquè la seva superfície es mou en el sentit de les ventades, però en definitiva decideixo que no vull que els fets visibles m’immobilitzin. Em dic a mi mateixa; caminaré una mica, cercaré flors, i amb el meu supergadget protètic capturaré les seves freqüències. Flors lliures, flors al seu aire, flors sense test, flors sense sant jordis, veritables flors.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Una de les coses que més m’atreu de les passejades per la muntanya, comparativament amb les de ciutat, és el contacte amb éssers tan diferents com les plantes o els insectes. De vegades quan he anat a caminar i he tornat amb un munt de fotos de flors, m’he trobat dones o homes, que em preguntaven amb un deix de sospita que perquè m’agradaven tant les flors. Jo no m’he amagat mai de dir que probablement perquè soc molt flor, però també és per la raó que deia; m’encanta l’alteritat. Em produeix goig i em meravella comprovar que hi ha éssers tan diferents de mi. Comprovar-ho és un miracle permanent. Per exemple, em puc quedar una bona estona contemplant aranyes. Són uns éssers que em fascinen. Sé que els puc contemplar amb tranquil·litat perquè no soc tan petita com per ser presa d’elles, però resulten éssers sorprenentment diferents i màgics. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Avui estic al meu estimat riu de sempre. Intento caminar ignorant les nostres presències. El meu cap diu natura, natura, natura… Repeteixo aquesta ficció amb desig. Si veig un visó no li preguntaré la raó de per què és aquí. Hi ha tantes coses que són producte de les nostres presències! De vegades m’emmalalteix ser-ne conscient. Li dic al meu cap que calli i que es deixi passejar amb el seu cos dissident, com si fos el que és, una part més d’aquest últim.

Decideixo iniciar un dels meus humils “walkabouts” personals mitjançant els quals intercanvio sensacions amb comunitats llunyanes de forma cibernètica. Paraula aquesta de “walkabout” que vaig llegir al llibre de “Walkspaces” de Careri, i que segurament no significa un recorregut iniciàtic més o menys delineat que recorre un sistema geogràfic organitzat sobre la base de determinades llegendes, mites, senyals dels avantpassats o creences d’una comunitat, però és el que jo entenc. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

No-camp

Posted: gener 25, 2019 in Caminar pel riu
Etiquetes: , ,

Una de les zones que també sovintejo en les meves caminades és la del riu Calders al sector que va des de gairebé el seu naixement, en els rierols propers a Collsuspina, fins on pren contacte amb Navarcles. És una zona molt extensa, que més o menys a partir de Marfà es va definint com a riu, i que més endavant forma uns meandres molt marcats. Algun d’aquests meandres han estat abandonats per la llera, s’han convertit en zona de cultius i representen de forma molt didàctica el model de formació geològica d’aquest tipus d’estructura.

Vaig començar a explorar la zona intensament a principis de l’any 2010, quan em van diagnosticar la meva malaltia autoimmune. Va ser un alleujament per al meu estat físic i mental mudar-me del Poble Sec fins allà. El contacte amb aquell entorn natural em va fer més suportable el nou estigma. No obstant això, ara que ja fa gairebé deu anys que vagarejo per allà, els meus sentiments i divagacions van prenent altres formes. Aquest no deixa de ser un territori que es troba immers a mig camí entre el maltractament i l’abandonament. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

“Resulta extremadament molest trobar en algun tram un d’aquests subcossos nus que s’entesten a desplaçar-se únicament mitjançant la força de les seves precàries estructures i completament desproveïts de qualsevol mena d’embolcall protector. La nostra civilització potser sobreprotegeix els subcossos i això possibilita que la legislació caigui amb tot el seu pes sobre qualsevol pacífic transportat que ensopegui accidentalment amb un d’ells.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els eixos del no-amor

Posted: Novembre 4, 2017 in Poemes
Etiquetes: , ,

Sempre el mot,
sempre el temps;
els eixos del no-amor.

Quan l’amor entra
surt la paraula,
s’atura el temps.

Quan l’amor surt,
els mots grinyolen
i el temps corre.

Quan l’amor entra
visc a l’oasi
i l’aigua em llepa.

Quan l’amor surt
creuo deserts
i el torb m’esbudella.

Meteorofília

Posted: Juliol 17, 2017 in Poemes
Etiquetes: , , ,

Homes i dones
trans, traps
shemales
guys, gurls
bisex, queers,
heteros, homos.

Jo soc follada pel vent.

El meu cos
no necessita humans
i quan el sol
i una mica
d’airet calent
m’acaronen
l’entrecuix
xisclo de gust.

Jo soc follada pel sol.

No sé si
el vent és dona
o si és home
només sé
que em petoneja
i em potineja

Jo soc follada per l’aigua.

M’atanso a l’aigua
freda de la riera
que em morreja
el cos sencer,
amb fúria
i crido nua
i em toco
i em corro.

Homes i dones
trans, traps
shemales
guys, gurls
bisex, queers,
heteros, homos.

Patisc meteorofília.

Quan vesteixo curt
no és per parar-vos un parany.
És perquè el sol, l’aigua i el vent
em vegin i em magregin.